dimecres, 29 de desembre del 2010

Qui dies passa


Anys empeny… i aquí estem, altre cop a finals de Desembre empenyent un altre any... Realment hem anat passant molts dies i aquest 2010 ha costat d’empènyer! Com deia ara fa un any... no estava preparada per assumir un nou any!
Acomiadem el 2010. Se suposa que aquests són dies de reflexió, d’avaluar el global de l’any, de sospesar pros i contres i de fer llista de bons propòsits...
Potser demà ho faré... o passat, just quan s’acabi l’any i pensi que potser si puc canviar quelcom... Encara que no en tingui motius (ho sé, no els hauria de tenir...) deixo 2010 amb un sabor una mica amarg. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva (poca, ho sé... no estic en la meva versió 3.0, però poc em falta...) me n’adono que la vida, com moltes altres coses (podríem parlar d’economia...) són cicles... anys que pugen, anys que baixen i anys que es mantenen en la línia de l’anterior... com una muntanya russa!
Deu ser que vaig començar 2010 amb moltes expectatives (mal fet Núria... mal fet...) i n’esperava massa d’ell. Malgrat això... no em puc queixar!
Un altre any amb molts quilòmetres a l’esquena (encara que sigui per tornar a casa serveixen,no?), dos nous països trepitjats, un carnaval a Colònia, unes Östern Ferien a la alemanya, el primer bateig virtual de Sabadell, dos casaments (un a Lübeck!), el primer aniversari del meu nebot (i jo hi vaig poder ser per veure’l!), una Oktoberfest (i aquesta de veritat!!!), però sobretot nou idioma (encara ens hi barallem!), moltes visites (un total de 25 personetes han mogut el cul fins a Frankfurt per venir a veure’m!), noves incorporacions a la meva vida (espero que algunes em durin molts anys!) i com sempre moltes rialles i anècdotes acumulades per a seguir explicant...
Si ho mires així no ha estat un tan mal 2010,no?
A hores d’ara no tinc cap mena d’expectativa ni de petició per a 2011, potser així tot el que em porti serà benvingut... i si jo també sóc cíclica... serà 2011 també el meu any de “recuperació”?
Us ho explico l’any que ve... ara... tanquem per VACANCES!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Pau, Núria y los viajes…

Ya no sé si lo hace aposta o para que haya algo más que nos una y de lo que nos podamos reír en un futuro, mientras merendamos una tostada con aceite y chocolate, porque aparte de la nocilla habrá que enseñarle otras meriendas!

Pau nació un 14 de Agosto… su llegada no estaba prevista hasta Setiembre, pero parece que ha sacado las prisas y la curiosidad de su “tieta”, y le entraron ganas de saber que pasaba ahí afuera… Yo ese día tenia billete de AVE en mano (estaba súper ilusionada, me iba a Málaga, a la Feria, con unos amigos a los que ahora veo de uvas a brevas y encima en AVE, que me iba a cruzar España en tren vaya, y realmente me hacía una ilusión tremenda!) y maleta preparada para una semana… Barcelona-Málaga-Madrid-Portugal… no pintaba mal, no?
Pues a las 9 de la mañana me llama mi cuñado para decirme que sintiéndolo mucho no me podía llevar a la estación. Porquéeeeee??? No me jodas!!!!! Y me lo dices ahora?????
Nada, es que tu hermana está de parto….
Si, así me enteré yo que iba a ser “tieta” de forma inmediata. Pues nada, cancelar billetes, hacer un par de llamadas (lo siento chicos, no puedo venir, es que voy a ser “tieta”… señor del hotel, mire, es que mi sobrino viene con prisas y va a ser que no puedo venir… me cancela usted la reserva sin gastos, verdad? Ay, mil gracias, es usted muy amable… oye, el que se venía a Portugal conmigo… que mira, que si no te importa te cambio por mi sobrino, que es está que sale ya… así que dejamos lo de Portugal pa otras fechas,ok?) y a l’hospital!
Total, pa ver como nacía un renacuajo, porque con tanta prisa por salir no había ni engordao, pobrecillo! Suerte que es de buena vida, como su familia, y en poco tiempo se puso al día… Y bueno, no hay mal que por bien no venga… fui a ver a mis amigos al País Vasco a finales de verano y cambié Portugal por Carcassone y bueno, Portugal aún sigue en el mismo sitio.

Mi hermana pobre, creo que por remordimientos de conciencia me nombró madrina de Pau. Así que antes de comprarme el billete para irme a Frankfurt, ya tenía un billete Frankfurt-Barcelona para ir al bautizo. Pero no todo iba a ser tan fácil, no al menos entre Pau y yo. Así que dos días antes de tal evento un volcán islandés llamado Eyjafjallajökull empezó a escupir cenizas. Después de pasarme dos días enteros enganchada literalmente al ordenador, siguiendo la evolución de la nube de ceniza y cambiando mi billete por el que salía un poco más tarde, por si el volcán dejaba de escupir o un huracán se llevaba las cenizas a otra parte, finalmente asumí que me quedaba sin bautizo. Por suerte, gracias a las nuevas tecnologías pude seguir el bautizo por Skype, soy madrina oficial (ala, a comprar zapatos!) y ya sé que la parroquia del barrio tiene wifi!

Y la tercera (dicen que a la tercera va la vencida… así que empiezo a pensar seriamente que lo nuestro es una maldición!) ha sido este fin de semana. Ya que por pitos y flautas este 2010 no he podido disfrutar de sobri todo lo que me gustaría, como regalo anticipado de Navidad, me regalaron una visita de 5 días a Alemania. Se plantaban en casa hermana, cuñado y sobrino a dar por saco a la tieta! Teníamos que ir a jugar a la nieve, a beber Glühwein y Kinderpunsch, a montar en el carroussel del Weihnachtmarkt, a reírnos, a jugar y a hacer todas esas pequeñas cosas que se comparten cuándo estas cerca y que se reducen a que tu sobrino diga “tieta” cada vez que ve un ordenador, pues su principal recuerdo de la “tieta turu” es una cara que le habla en una pantalla. Tampoco ha podido ser, esta vez huelga de controladores. Así que Pau cambia a la “tieta turu” por unas vacaciones rurales en Catalunya y la “tieta” ha cambiado la familia catalana, por la familia frankfurtiana que la ha invitado a bailar a Rafaela Carrá, le ha hecho un desayuno a base de xocolate paladín y la ha montado en el carroussel del Weihnachtsmarkt!

Pues nada, una vez más no ha salido todo según lo previsto… Pero bueno, todo sea eso, y como diríamos en casa “salut tinguem”. Solo quedan tres semanas para Navidad y para que Pau vea que la “tieta” no existe solo en versión 2.0

dilluns, 22 de novembre del 2010

El Sandmännchen cumple años!

Todo español que tenga más de 30 años (o más de 20 con un hermano mayor o con un poco de cultura televisiva) seguro que recuerda a la familia telerín (1964) y su “vamos a la cama” o a Casimiro “me saco las medias, me pongo el pijama, me cuelgo la ropa, preparo la cama” (1980).


Pues resulta que en la Alemania de los malos (así me he acostumbrado a llamarla, aunque técnicamente es la DDR, la República Democrática de Alemania – Deutsche Demokratische Republik) tenían su propio Casimiro, el Sandmännchen (o el hombrecito de arena)

Domingo 22 de Noviembre de 1959 (tal día como hoy hace 51 años, poco más de medio siglo…) este hombrecito barbudo apareció en la televisión de la DDR, esa que se retransmitía gracias a la famosa, fernseturm de Alexander Platz. Su objetivo… mandar a los niños buenos a dormir pronto… su objetivo número II… que el Casimiro alemán apareciera primero en la tele de la DDR que de la FDR (ya se sabe, en esos momentos todo era una carrera!), su objetivo número III… transmitir a los niños la importancia del trabajo y la obediencia y el valor de la familia.
Ha pasado más de 50 años de eso, y a pesar de todo estas dos alemanias siguen un poco presentes… en según qué ciudades encuentras estas tiendas “ossis” donde aún te venden peluches del Sandmännchen y en los cines aún hacen películas de él! Los “ossis” siguen siendo “ossis” y las ciudades de la DDR siguen teniendo para mi algo particular…
Hoy, que cumple años, quería tener un recuerdo especial del Sandmännchen, una de esas pequeñas cosas de Alemania que van a hacer que recuerde este país con una ternura especial…
Una de las cosas que aprendido aquí es que compartir una infancia une mucho… unos dibujos, unos recuerdos, unos lápices de colores, una marca de zapatos, etc. A veces, aunque seamos europeos, nos podamos mover sin problemas y no haya fronteras, siempre hay pequeños muros que siguen separando. No siempre es el idioma, sino también los recuerdos de una infancia… y es curioso que en este país, haya habido infancias tan distintas y aunque les una un idioma y una bandera, los recuerdos… no son los mismos…
Y con las horas que son que mejor que terminar con la canción:
“Sandmann, lieber Sandmann, es ist noch nicht so weit! Wir senden erst den Abendgruβ, eh’jedes Kind ins Bettchen muss, du hast gewiss noch Zeit“
„Kinder, lieber Kinder, das hat mir Spaβ gemacht! Nun schnell ins Bett und schlaft recht schön, dann darf auch ich zur Ruehe gehen.
ICH WÜNSCHE EUCH GUTE NACHT!!"

Bona nit!

dimarts, 9 de novembre del 2010

Una catala en cos d'italiana

Així s’ha descrit ella mateixa en el seu blog o bitàcola (com ella prefereix anomenar-ho)
Espero que no li molesti que faci un post sobre ella, però crec que val la pena!
Ens vam conèixer en el VxL (Voluntariat per la Llengua). Crec que molts ja coneixereu la iniciativa, sinó un breu resum... és un voluntariat per a gent  de parla catalana, que vulgui donar un cop de mà a gent que està estudiant aquest idioma. Consisteix tan sols en fer mínim una trobada d’una horeta per parlar català... Nosaltres vam parlar català, vam fer visites guiades a Sabadell, vam fer sopars i dinars (especialment italians), vam organitzar un “Divendres Trotamundos” i vam riure molt...
Se suposa que era ella qui havia d’aprendre de mi... i crec que he estat jo qui ha après especialment d’ella. Crec que mai no oblidaré el verb “adonar-se’n” (mai més diré te’n dones compte!!!) i he descobert bitàcola per anomenar blog i crec que diré “ensaïmada” enlloc de dir “arroba”.
També he après molt sobre Itàlia, però molt més sobre Catalunya. És molt admirable com s’han integrat al país i com ella diu “ja són catalans en cos d’italians” (ara ja em permeto parlar en plural, per a ella i per la seva parella, l’humor del qual és ja català!)
Així que aquí us deixo la seva bitàcola, o el seu quadern de bord... on crec que podré seguir aprenent d’ella i de Catalunya... quants de vosaltres coneixeu doncs a Joan Solà?

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Alemanades II: Mauerpark


Malgrat que sovint em queixi del fred, de la gent i de les seves coses… Alemanya és un gran país i tenen coses realment remarcables. I sí, el post d’avui és una altre “alemanada”... completament diferent a la Oktober però quelcom que cal explicar si entenem “alemanada” com quelcom típic alemany!

Tot i que en general semblen molt capcuadrats o semblen persones molt individualistes perquè fan molta vida a casa, són el mateix temps gent molt social i sociable amb molt interès per la seva comunitat, la seva ciutat i el seu entorn. Tot i que desconec encara molts dels moviments socials que es produeixen (justament Frankfurt no és la ciutat que més en té…), varies de les ciutats que he visitat m’han sorprès molt gratament per petits barris amb molta vida al carrer, molts tendes de roba feta a mà, petites botigues de “comerç just” i molts cartells amb activitats i sobretot flohmarkts (el que en podríem dir encants) organitzats per associacions varies del barri.
No cal que digui que la ciutat per excel·lència amb més moviment social (o com a mínim això em sembla a mi...) és Berlín. Podríem posar mil exemples, alguns molt coneguts com la zona d’Oranienstrasse, però jo avui em quedo amb el Mauerpark.
Havia estat un parell de vegades a Berlín i no el coneixia. Es com “el rastro” a Madrid... és quelcom que succeix Diumenges al matí i només ho pots viure aquell dia... Malgrat que el parc no es mogui d’allà, són els Diumenges al matí els moments “Mauerpark”
Imagino que sempre hi deu haver gent, però Diumenges al matí és espectacular. Em vaig enamorar del súper Flohmarkt i les coses que hi podies trobar (ho sento pel Rastro... però no hi ha color!). En aquest cas si que és ben bé segona mà o petites produccions casolanes... hi trobes de tot! Qualsevol persona s´hi pot plantar amb una manta i aquelles coses que no vol, que ja no utilitza o aquelles artesanies que ha après a fer! Genial! Clar que hi ha també les grans paradetes amb una mica de tot, els grans professionals dels Flohmarkts! Hi trobés també paradetes de menjar. Dins del Flohmarkt trobes, com no, les Wurst de tots els tipus i colors... fora també trobes una mica de tot! Nosaltres ens vam decantar per un cuscus i unes “empanadas” argentines i de postre pastis de pastanaga!.. Qualsevol cuiner amateur també pot trobar un racó dins del Mauerpark per treure’s 4 calerons un Diumenge al matí. Gent prenent al solet, famílies fent córrer als xurumbelillos pel parc, música arreu (si, ho heu encertat igual que amb el menjar i els objectes tothom és lliure de venir i tocar cantar o ballar al Mauerpark!). Però la principal atracció del Mauerpark els Diumenges al matí és el karaoke... a partir de les 2 o quarts de 3 de la tarda... un americà i la seva trouppe instal·len la paradeta a l’escenari de l’amfiteatre (si, el parc té amfiteatre i tot!!), les grades del qual ja fa estona que son plenes de gent menjant, fent una cerveseta i prenent el solet... la mateixa gent que avui serà protagonista de l’espectacle. No vaig arribar a descobrir com, però suposo que t’apuntes a una llista i et van cridant per sortir a cantar! Estrella per un dia! La veritat és que hi ha gent molt bona i un públic més entregat que al Mauerpark a pocs llocs trobaràs...
Per mi va ser un gran descobriment d’un  raconet (o raconàs) més de Berlín, que a cada visita m’enamora una mica més... i avui, buscant una mica per escriure un post més sobre les meves experiències alemanyes he descobert que té una web oberta i participativa en la que els habitants de Berlín o més concretament del barri poden opinar sobre els usos i les activitats que s’hi desenvolupen. Tant participativa que fan reunions periòdiques per consensuar què volen fer amb el parc davant de la pressió de l’ajuntament. I el que més m’agrada és que és una iniciativa social i transversal, amb gent de totes les edats (una de les coses que més valoro d’aquest país, la seva acció social i política).
Apa, aquí us deixo una reflexió més sobre els alemanys que mai no em deixaran de sorprendre... I si mai aneu a Berlín no deixeu de passar un Diumenge al Mauerpark!

divendres, 22 d’octubre del 2010

Adjetivos

Inestable: No estable
Indeciso: Dicho de una cosa: Sobre la cual no ha caído resolución.
                   Perplejo, irresoluto, que tiene dificultad para decidirse.
Voluble:  Que fácilmente se puede volver alrededor.
                      De carácter inconstante.

Me quedo con voluble… extremadamente voluble…

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Alemanades: Oktoberfest


La meva última “alemanada” (així és com anomenem a alguna de les coses típiques alemanyes, que realment només fas si vius aquí…) va ser anar a la Oktoberfest.
Com moltes de les coses que faig últimament (deu ser això de viure fora, perquè sabeu que jo realment no sóc així…) tot va ser una mica improvisat. Dimarts em van oferir casa a München, Dimecres em comprava els bitllets i Divendres feia quilòmetres en el tren cap a Bayern (qui m’havia de dir a mi que em faria tan fan de la DB!)
Jo anava tota preparada per arribar Divendres al vespre i fer cap al Theresenwiese… ingenua de mi… Divendres a dormir aviat que sobreviure una Oktoberfest és tota una marató!!!
T’has de llevar súper dora al matí, ser al recinte sobre les 08.00… i a sobre fer cua, perquè hi ha gent que encara ha matinat més (o que viuen allà i ja van empalmant!!!). Sobre les 9 obren les carpes i poc a poc et deixen entrar (molta seguretat, et miren, et remiren…) i un cop dins a córrer per pillar una taula i si pot ser una bona taula (prop dels WC i de la orquestra!!). Si vas amb algun resident de Munich que ja en té el cul pelat resulta molt més fàcil! Un cop posicionats esperar una mica… a quarts de 10 o les 10 comencen a servir… Així que a les 10 de un plujós matí de Dissabte estàs assentat en una biertische amb una Mass al davant… i que empieze la fiesta!!! Tenint en compte que tot el teu esmorzar ha sigut un cafè cutre i un croissant a l’estació de metro… i veient la ingesta de cervesa que suposarà passar un dia a la Oktoberfest comencem a menjar… avui esmorzen Weissburst i una brezzel! Yupi!
Les primeres tres hores són aburridotes… la música no comença fins a les 12, així que tens 3 hores per fer amics que t’ensenyin les cançons i els balls típics per integrar-te en l’ambient. Les primeres del Top10 són: Ein Prösit, ein Prösit (més de 150 vegades al llarg del dia ) / Allee, allee, allee (versió alemana del conegut alcohol, alcohol, alcohol… hemos venido a … però en versió molt més light per estrany que pugui semblar degut a les circumstàncies. Es traduiria com: Avinguda, Avinguda, Avinguda, un carrer, molts arbres això és una avinguda … no faré més comentaris) / Fliegerlied (el schöner Tag para los amigos. Pel que fa l'enllaç si us voleu aprendre la canço mireu el primer minut... sinó poseu a partir del minut i mig i aviam si aguanteu el video sencer...). Dóno fé que els videos poden ser reals... no poso els meus per vergonya... però si veieu els 3 us podeu fer una idea de l'ambient i les canços... el "Que viva Espanya" forma parte del Top 10. L’altre cosa per passar l’estona és cridar com energúmens quan algun iluminat es posa de peus sobre la taula i intenta engolir el litre de cop (i alguns ho aconsegueixen!!!). Si us dic el preu de la birra i la cua que hi als WC encara pensareu que són més il·luminats!!!
I a les 12 comença la música. Tu no et pots moure de la teva taula, doncs perdries el lloc. Per tant el banc i la taula es converteixen en el podi i la tarima... i apa, a ballar! No cal que vagis a per cervesa, les super-womans (això són super womans i la resta tonteries, doncs porten tres cerveses a cada mà, a litre per gerra més el que pesen aquestes gerres.. uf, no ho vull ni pensar! Si us dic que jo vaig estar una setmana amb mal a la mà d’aguantar la gerra per brindar!) van passant i et canvien 10€ per una gerra, i així funciona...
Resum: La Oktoberfest és entrar en una gran carpa plena d’alemanots i italianots i altres turistots com nosaltres, fer-te amb un lloc per seure i anar menjant i bebent tot el sant dia i veure fins quan pots resistir (el límit són les 11, que tanquen i a esperar a les 8 del matí del dia següent...). La veritat és que és tota una experiència, rius un munt i aprens molt (no deixa de ser cultura i una festa popular,no?)
Per els que vulgueu saber com va néixer la Oktoberfest teniu aquí el link(jo ho vaig aprendre amb els hörens de la EOI), aquí teniu la web oficial i ja sabeu com podeu contactar amb mi si algú s’anima a participar a la Oktoberfest 2011... encara que sigui a Palma o a Calella!
Això si, no torno a la Oktoberfest sinó porto un Dirndl... i reconec que els lederhöse són molt sexys :P
He fet una mica més d'història... sóc un dels 6,4 milions de visitants que han passat aquest any per la Oktober! Prost!

divendres, 17 de setembre del 2010

Conducta

El otro leí en el blog de un conocido estas reflexiones:
“No hace falta ser Ortega y Gasset para darse cuenta de que la conducta de uno está condicionada por las circunstancias que lo rodean. Es más, la conducta es una respuesta a las mismas. Ahora bien, pensar en ello conduce a plantearse cuánto de nosotros, de nuestro carácter, está fundado y es estable; en definitiva, qué es personalidad y qué es sólo conducta.
Vivir en otro país tiene mucho de conducta y poco de personalidad. Al principio hacemos mucho de lo que es necesario y menos de lo que nos es propio, hasta el punto de desvincularnos un poco de nosotros mismos”

Siento el plagio, pero no he podido evitar comentarlo…
Algunos de los que habéis venido a verme os habéis sorprendido… aquí tenéis parte de la respuesta…
Adaptación al medio… adaptarse o morir :P
A menudo me planteo donde queda realmente la parte identitaria… y pienso que por muchas vueltas que demos está siempre queda ahí. Aunque probablemente lo que consideramos identitario sea fruto de una conducta en un país, con una gente, unas costumbres y un entorno determinado,  al ser este el de mayor influencia para nosotros es aquello con lo que nos “identificamos”. Es lo que parece hacernos un poco nosotros…
Realmente somos conducta… pero estoy llegando a la conclusión que hay conductas que me gustan más que otras (sea porque las tenga más por mano, sea porque realmente tenga suficiente criterio para escoger) y creo que a pesar de algunos cambios, quiero que estas sigan siendo mi “identidad”.
Este finde vienen visitas… traerán parte de mi identidad?

dilluns, 30 d’agost del 2010

Raise your voice

Ho sé, vaig tard, però estic mandrosa… dues setmanes després em decideixo a escriure quelcom de les vacances…
Aquest any han sigut estranyes, curtes i properes… el més lluny que hem anat a estat Àustria. Un destí proper però un gran retrobament!
I un nou descobriment… entre altres coses en el parell de dies que vaig ser allà vaig descobrir la ciutat de Linz (moooolt passada per aigua) i el seu Ars Electronica Center, en podríem dir un museu de la ciència o un museu del futur (tant futur que fa una mica de por veure les coses que expliquen). Podria passar hores explicant les diferents exposicions, però no val la pena, us deixo el link i us recomano una visita a Linz i en general a Àustria... un paisatge espectacular!
Així que només parlaré una miqueta de una de les exposicions temporals: “Raise your voice”
“Aixeca la veu” és una expressió utilitzada per dir parla alt i clar i per prendre acció contra les desigualtats globals i els “diables” socials. Per això el nom d’aquesta exposició, perquè també vol alçar la veu.
Els artistes en aquesta exposició volen, a partir dels seus treballs, renyar a l’espectador i crear vincles entre actes i xifres abstractes i els actes i circumstancies de la nostra vida quotidiana. D’aquesta manera se’ns mostren, per exemple, formes d’aprofitar de forma creativa els recursos que ja no s’aprofiten o declaracions d’intencions per aconseguir la participació activa de la gent dites amb paraules molt clares per fer que aquestes intencions ressonin i tothom les escolti”.
Hi havia un projecte de vaixell fet amb totes les ampolles de plàstic trobades en el mar, una exposició de fotos preses en supermercats mostrant la quantitat d’envasos que es generen cada dia per omplir la nevera, una exposició de còmics amb crítiques diverses, però una iniciativa que vaig trobar súper curiosa varen ser els “Complaints Choirs”, una iniciativa que va començar l’any 2005 per iniciativa de dos finlandesos.
Si busqueu a la web en trobareu varis i si busqueu per youtube segurament veureu altres exemples, jo aquí us en deixo un. Algú s’anima? Sóc boníssima amb les queixes però fatal cantant... jo poso la lletra :P

divendres, 6 d’agost del 2010

Dresden


Aquest cap de setmana, com aquell qui no vol la cosa, ens hem plantat a Dresden.
Tot va néixer a Berlin, quan emocionats per el CSD que convida va a prendre algunes cervesetes de més vam dir... la pròxima a Dresden.. . i així ho vam fer mes i mig més tard!
Dresden m’ha enamorat! No és Berlin, però també respira història i aquest esperit alternatiu, tant “ossi” que en diuen aquí (ossi és una forma popular o en alguns casos despectiva amb la que anomenen tot el que ve de la DDR, l’alemanya de l’est o ost Deustchland, d’aquí el terme “ossi”)
L’Altstadt és un monument a l’aire lliure. Tot i el bombardeig que va viure la ciutat l’any 1945 (un dels més cruels i més directes contra la població civil, doncs es va produir 12 setmanes abans que l’alemanya nazi perdés la guerra), encara queden en peu molts edificis de l’època en que Dresden va ser residencia de la reialesa... castells, palaus, i edificis esplendorosos ara negres després d’haver sobreviscut a dues guerres s’alcen a una banda del riu. L’edifici més important és la Frauenkirche. Aquest no va aguantar en peu, va quedar totalment destrossat i durant 40 anys es va deixar així, en ruïnes com a record del que va passar. Amb la caiguda del mur, els ciutadans de Dresden va decidir reconstruir-la, cosa que es va aconseguir en un temps record amb les donacions de ciutadans de tot el món.
La Neustadt és encara una ciutat bastant comunista. Edificis vells i tots iguals, ara ocupats per molta gent jove. I molt ambient bohemi. Suposo que com altres ciutats de la DDR (Berlin o Leipzig) segueix sent una ciutat barata per l’estàndard alemany. Hi ha molta gent més bohèmia, artistes, bars, restaurants i molts petits racons genials! Tot i que el Kunstpasage ja és com un atractiu turístic més jo en recomano la seva visita, és un racó bastant peculiar!
Però això no és tot. La ciutat té un parc força grandet  (Grosser Garten) que val la pena veure, però la seva millor zona verda és la vora de l’Elba (ElbeRadWeg), condicionada per fer un maravellós passeig en bici, doncs tot és planer, verdet i trobes alguns biergarten pel camí que conviden a fer una cerveseta o un vinet! Nosaltres, sense voler ens vam colar en una festa privada... glups!
I demà començo vacances... Austria i més Alemanya... això suposa nous posts :P
Schönen Urlaub meine Liebe!

dimecres, 4 d’agost del 2010

Cine en alemán

Ir al cine en Alemania tiene su miga.
No todas las salas son así, ni mucho menos, pero las pocas en las que he estado suelen ser pequeñas y terriblemente enmoquetadas.
Ir al cine en Frankfurt tiene su miga.
Es caro no… lo siguiente! El precio medio son unos 8 – 9 euros (digo medio, véase entre semana, si intentas ir en fin de semana ya ni te cuento!). El día del espectador suelen ser entre 6 y 7 € (pero no todos los cines se apuntan al carro… los que se consideran de “cine independiente” lo son hasta para eso). Y ni se te ocurra pensar en comprar bebida o palomitas. La ruina!
Pero ayer ya tenía mucho mono de cine. Yo que me había aficionado en Sabadell a ir a menudo porque era barato y lo tenía a tiro de piedra de casa…

Nos animamos a probar los cines de la Berger… toda una experiencia!
1. Son de los independientes, nada de día del espectador, total, una pasta!
2. Qué hacemos? A mira, en primera fila son más baratas! Pues nada, allí que vamos, todo sea para ahorrar.
3. Dios! Gran error! Entramos y la pantalla estaba tapada por un telón negro y doradito… que mono… lo entreabrimos para ver a qué distancia estaba la pantalla… y la podías tocas sin con la mano! Socorro! Nos sentamos resignadas (las únicas en primera fila, obviamente...) y empieza la película. Dios que mareo! Que tortícolis! No puedo leer las letras y porque todo se mueve tanto!!!!

Al final, cometimos un grave delito y nos mudamos a segunda fila (considerado delito, porque en el cine ese cambio de fila suponía pagar dos euros de más, cosa que nosotras no hicimos, por supuesto). Qué cambioooooooo! Cómo comentó alguien la distancia que hay entre primera y segunda fila era de “hijoputismo”! Os juro que la diferencia era abismal. En segunda fila se veía genial!
Así que finalmente nos pudimos acomodar para ver “Me too”, veáse “Yo, también”.
Curiosa experiencia ver una peli española en alemán. “Hallo, ich bin Mercedes Fernández”. Que encanto! Mientras medio cine se reía de cosas que creo que yo no pillé del todo, nosotras nos reíamos de situaciones, de imágenes y a menudo de las traducciones (gran momento ver a Lola Dueñas bajar del coche y decir “Dios mío, es la primera que descubres qué tu coche tiene bocina?” cuando probablemente la versión original vendría a ser un “me cago en la ostia y métete la bocina por…”)
La peli se estrenó en España hace mil, así que dudo que esté en el cine, pero recomiendo mucho verla.
Y si alguien me la puede conseguir en español me hará un gran favor! Por muy buena que sea la traducción, se pierden tantos matices…

dijous, 29 de juliol del 2010

Drets dels animals o debat identitari?



Per una cosa o per una altre tornem a ser notícia…
Jo me’n vaig assabentar perquè una amiga de Madrid em va enviar un missatge felicitant-me, i poc a poc el Facebook es va anar omplint de noves felicitacions. Curiós que per una vegada la gent estigui orgullosa dels catalans J
Ara ja he tingut una mica més de temps per pair la noticia i per llegir-ne les reaccions. Els pros i els contres, perquè de contres també n’hi ha… vulguem o no…
El que m’ha cridat més l’atenció, però, és com s’ha tractat la noticia a nivell internacional. Avui, fent una mica de recerca per diaris alemanys, he trobat que tots tenien com a mínim un llarg article sobre la prohibició dels toros a Catalunya i en general, tots tractaven aquest fet com una manifestació identitària. Com una rabieta per la retallada de l’Estatut. Va home va... que a vegades, encara que no ho creguin, no només pensem en la identitat! Tot i que consideri interessant que el que passi a Catalunya tingui tanta repercussió mediàtica em fa molta ràbia veure com traslladen la informació o com opinen lliurament quan se suposa que són mitjans objectius. Creieu realment que el Parlament ha aprovat la llei només per temes identitaris? I llavors Canàries que ho va prohibir al 1991 (fa casi 20 anys!!!) perquè coi ho va fer???
El que m’ha fet més gracia és sentir als del PP dient que ho portaran al Constitucional (que casi haurà d’ampliar plantilla per culpa de Catalunya, perquè entre una cosa i altre els hi dona una feinada...). Val la pena? Festa d’interès nacional... cal? Que la declarin festa d’interès regional si a Madrid volen seguir fent Sant Isidros o a Sevilla volen seguir torejant! Que s´hagi fet tota la vida no vol dir que s’hagi de seguir fent,no? Malgrat que segons molts jo sóc clàssica i conservadora (i potser tenen raó...) i ben és cert que els canvis em costen... potser ja va sent hora que toquem alguns dels pilars que sostenen moltes tonteries i canviem algunes cosetes. Voleu dir que no se li podria fer un cop d’ull a la constitució :P



dimecres, 21 de juliol del 2010

Plou


Sembla que ara cada Dimecres plou. Sobre quarts de nou el cel es va enfosquint poc a poc i es gira un aire… que diríem estúpid, d’aquells que fan que t’entrin coses als ulls i aquests s’humitegin.
Avui torna a ploure. Sec al llit amb la finestra oberta esperant que la olor a terra mullada i la frescor omplin la meva habitació.
Diuen que l’aigua renova, i crec que això el que necessito. Les visites d’aquests últims dies i un descobriment bloggero d’una vella coneguda que fins ara s’havia mantingut en l’anonimat m’han fet pensar molt...  i potser també això de fer anys!
Ha sigut un mes i mig intens, molt intens. No tenies temps de pensar, només actuaves, anaves, venies, feies i desfeies maletes i et deixaves portar. No tenies temps de pensar, per tant tot i esgotador ha estat fàcil... tan sols caminar... i anar fent.
Ja som a meitats d’estiu (i si parlem d’Alemanya alguns em diuen que ja a finals...) i crec que seguiré amb la tònica de deixar-me arrossegar per la calor, la gent, la inèrcia uns dies més... fins passat vacances. Després esperaré que la pluja torni a portar aires renovats i a mirar cap a on bufa el vent de la tempesta...
I aquest cap de setmana a casa! Torna a fer i desfer maleta!

Paga la pena!



Per que arribi el vespre, per agafar la bici, per anar a un parc, estirar la manta, obrir una ampolla de vi blanc, escoltar un concert mentres es fa fosc al costat una familia degusta un sopar al aire lliure amb el seu nounat, uns altres juguen a bádminton amb una pilota fluorescent, un grup d’amics celebra quelcom…
Gent desconeguda, anonimat, novetat, parlar, no entendre, intentat fer-te entendre…
Per tornar a agafar la bici a la fresca amb les turbulències del vi blanc...
Per aquestes petites coses… val la pena!

divendres, 18 de juny del 2010

Mujeres enérgicas

"Qué significaba ser lo que sus amigos llamaban una mujer enérgica? Aunque pretendían que lo pareciese no conseguían que sonase un epíteto halagador; ella lo sabía. Era una crítica negativa. Si se dice de una mujer que es enérgica, se quiere decir que obtiene lo que quiere de un modo demasiado directo, que no es bastante mujer, que es obstinada, poco delicada. Resultaba casi tan insultante como decir de un hombre que tiene un carácter débil. Pero sus amigos íntimos habían tomado la costumbre de utilizar la palabra abiertamente para describirla. “Me lo dicen a la cara”, pensó con una mezcla de resentimiento y satisfacción. Era como si, aceptando esa mentira contemporánea que las mujeres deben tener los mismos objetivos y capacidades que los hombres, supusieran que todas las cualidades que significaban una virtud en el hombre eran igual de deseables en una mujer. Pero cuando escuchaba la palabra “enérgica”, utilizada en relación con ella, aun sabiendo que era perfectamente cierto y que carecía de intención de menosprecio se sentía inmediatamente como una especie de poco agraciada bestia depredadora, y la sensación no le gustaba. Había algunas desventajas muy concretas que se ligaban al hecho de ser así clasificada: en cualquier situación en que sería natural esperar un gesto de inquietud por su bienestar procedente de los varones del grupo, eran siempre las demás mujeres quienes recibían la atención. La opinión general, a veces manifestada en alta voz, es que ella sabía cuidarse a si misma."



                                                                                                                   Pail Bowles
                                                                                                                   Déjala que caiga 

dimecres, 16 de juny del 2010

Ja ha començat

I ja ha començat el mundial…
Bé, crec que fa dies que va començar… si no m’equivoco, el cap de setmana passat, però com jo estava fent excursionetes pels Pirineus ni me’n vaig adonar...
Ara que hem tornat a Alemanya, però, ja hi estic ficada de ple! Jo em queixava que a Espanya no pots evitar saber quelcom de futbol perquè el trobes fins a la sopa... però a Alemanya... o com a mínim a Frankfurt... és molt pitjor!
Les botigues estan plenes de banderoles, samarretes i altre material de tots els equips. Crec que no deu existir cap bar a tot Frankfurt o no estiguin emetent el mundial...
“La Berger” esta folrada de pantalles on pots veure tots i cadascun dels partits! I com que juguen a hores inusuals tens ambient les 24 hores! Als carrers el so més usual aquests dies són els crits i els comentaristes de futbol. Segons qui jugui els carrers es tenyeixen de colors... ahir era el verd de Brasil o Portugal i avui era “la roja”. Aquí pots estar totalment informat peque les pantalles són al carrer, aprofitant l'estiu i el bons temps, així que cada cop que surto de casa puc saber el resultat del partit que s'està jugant...
Em segueix resultant increïble com un esport pot moure masses i canviar les rutines i els horaris de la gent per a poder veure els partits. Diuen que si no pots amb el teu enemic t’uneixis a ell, així que algun dia em tocarà a mi també formar part d’aquesta massa!
Després del resultat d’avui crec que no m’haig de preocupar per complir la promesa d’anar a veure la final al “Cabraliego”

divendres, 21 de maig del 2010

Aeropuertos... unos vienen otros se van


Últimamente los aeropuerto se están convirtiendo en algo habitual en mi vida…
No porque yo viaje un montón (se hace lo que se puede, pero no hay pa tanto…), si no porque me toca ir a recibir o despedir a algunas de las visitas.
Las despedidas siempre son más tristes… además, el hall de salidas cuando no eres tu el que te vas… jode un montón!
La gente corriendo con sus maletas, los que no saben dónde van, los que llegan tres horas antes por si…
Las llegadas son mucho mejores!
Siempre llegas un poquito antes “porsi”, aunque sabes de sobras que podrías llegar media hora más tarde. Entre que aterrizan, llegan a la terminal, desembarcan, recogen maletas y demás… a ti te ha dado tiempo de leerte tres capítulos del libro y tomarte un café! Pero tú estás allí, 20 minutos antes de que llegue el vuelo, “porsi”.
Esta vez, con las prisas olvidé mi libro… así que pasé mi espera sentada en un banco del aeropuerto viendo a la gente que llegaba…
El primero fue un vuelo de Seul – Incheon… la mayoría con cara de coreanitos (Aniohaseo… Kampsahamnida…), pero entre ellos se colaba algún occidental. Por la etiqueta de las maletas sabias que venían del mismo vuelo…
Llegó un muchachito joven con la camiseta de tirantes, las bermudas, las xanclas y una mochila en la espalda (vale que vienes de Corea xaval, pero nadie te han dicho el tiempecito que hace en este país????). Le esperaban sus padres. La primera reacción: “Ay chiquillo, que seco te has quedao!!!”. La verdad es que si, que entre alto y seco daba cosa de ver… pero que quieren… a saber cuánto tiempo ha estado comiendo arroz y pescado crudo!
Luego llegaron dos vuelos juntos. Uno procedente de Palma de Mallorca y otro de Roma… En España es fácil de distinguir porque llevan las ensaimadas… aquí parece que no triunfan... pero a la que empezaron a salir alemanes rojitos como gambas fue fácil imaginar de donde venia cada uno.
Algunos venían con maletas pequeñas, otros venían cargados hasta la bandera (estos serán los que están afincados allí que vienen a sacar algo más de dinero y hacer el cambio de armario :P)
Algunos veías que salian solitos, con prisas, solo pensando en pillar el S-bahn y llegar a casa… Otros tan solo abrise a las puertas buscaban con grandes ojos a aquellos familiaros o amigos que les habian prometido ir a buscarles.
De repente vi que uno de aquellos ojos me buscaban a mi!
No me habia dado cuenta que el vuelo de Santiago – Madrid ya habia aterrizado y habian hasta salido las maletas!
Creo que ya desde pequeña he tenido mucha imaginación, y estos dias me sorprendo como me pasa el tiempo imaginando las histórias de aquellos personajes que me acompañan en algunos lugares y determinados momentos.
Será para saciar mi curiosidad, pero me cuesta poco crear una maravillosa historia para cada uno de ellos, y en mis viajes y mis esperas me encanta perder el tiempo haciéndolo!

dimarts, 18 de maig del 2010

Horario alemán

Hoy por fin parece que me estoy recuperando… porque ayer fue un Lunes… muy Lunes…
Fin de semana en Madrid: Cena por Lavapiés (en la Musa de Espronceda…me he acordado!), de cañas por Malasaña, vaso leche con cola-cao y bizcocho de yogurt antes de acostar-se, de conciertos en el Universimad (gran desayuno de patatas y minis mientras bailábamos con los modernos al ritmo de la Habitación Roja), comilona en el poblado, siesta (en esa casa es sagrada!), excursión hasta Méndez Álvaro a recoger a tita Sofi, actividad cultural-festiva en el Museo del Traje (anda que no aprendimos!), cenita de raciones, sentada en la Gran Vía con la cerveza de la china para festejar los 100 Anos de la Gran Vía (comentario general… “Tío, que estamos de botellón en Gran Vía!”, que graciosos estos jóvenes), mojitos en el Taskópolis (no encontré mi foto… la daremos por perdida…), otro vaso leche con cola-cao y bizcocho de zanahoria, paseo, rastro, cañas con Wyoming, compras, Achuri, paseo, café en el Comercial de Bilbao absorbiendo el sol primaveral de Madrid (lo necesitaba taaaanto!), paseo, maleta, despedidas y un largo camino hasta Frankfurt (es lo que tiene volar con Ryanair y querer aprovechar el finde…)
Así que después de llegar a casa a las mil, se levanta una un Lunes a las 7.30 de la mañana con sus ojeras y… se encuentra con los operarios del gas en casa!
Y claro, aparte de tener que esquivarlos para entrar al baño… una descubre justo cuando ya se ha metido en la ducha… que no hay agua caliente… pues… han cortado el gas! Mecagüenláaaaa!!! Susto o muerte!!! Susto!
Se puede empezar a trabajar a estas horas? No hay otro momento para dejar la casa sin agua caliente? A qué hora se levanta aquí la gente para que te vengan a mirar el gas a las 7.30 de la mañana??? Esto se hace mínimo a las 10, “jolines”.
Así que …ducha de agua fría (así se despierta cualquiera!), vístete con lo que sea (no hay mucho que elegir, hay que poner lavadoras!), y sal corriendo con la bici (ojo no atropelles a nadie con las prisas!)
En la oficina me esperaba, por suerte, una tacita de café y una “post eingang” llena de correitos en alemán.
Cuando salí de casa había sol… cuando entraba en la oficina cayó el primer chaparrón del día.
Bienvenida de vuelta a tu nueva realidad…

dilluns, 19 d’abril del 2010

Sabatetes



Aquestes són les sabatetes que portava ahir el Pau pel seu bateig.
Les hi va regalar la seva padrina (osease jo :P), tot seguint una més de les tradicions catalanes. A partir d’ara el seu padrí li comprarà la mona i jo unes sabatetes.
Però com el Pau és un nen molt mogut (s’assembla a la seva tieta!!!) a mig bateig es va treure una de les sabatetes (ja n’ha perdut alguna pel carrer... Pau! Que la tieta no guanyarà per sabates!).

Què com ho sé?? Pq ho vaig veure en directe!

Jo Divendres havia de volar  cap a Barcelona, per passar el cap de setmana a casa i assistir al bateig del meu nebot, i des d’ahir fillol. Però com milers de persones a Europa, em vaig quedar atrapada a Frankfurt per el núvol de cendra d’un volcà anomenat Eyjafjalla (em plantejaré posar-li aquest nom a un dels meus nens :P)
En un principi encara teníem esperances… em vaig canviar el bitllet per Dissabte i Dissabte me’l vaig canviar per Diumenge… però realment ja no hi havia res a fer. Ryanair va cancel·lar tots els vols pel cap de setmana i ara que ja tornem a ser Dilluns sabem que els aeroports d’Alemanya continuen tancats, de moment fins a les 20.00 d’aquest vespre... però ja es veurà...

Així que finalment he passat un magnífic cap de setmana al sol de Frankfurt, prenent Estrellas de Galicia, muntant barbacoes al balcó, sopars amb vi, embotits espanyols i “flan de huevo casero”, prenent birres en el mític bar de Jazz del que al final em faré “fans”, passejant per un dels centenars magnífics parcs d’aquesta ciutat i descobrint bars on tenen “cañas a euro y medio!!!”
Quan llegeixes i escoltes històries de gent que porta 4 dies atrapada en un aeroport, penses que en el fons el teu cas és tan sols un “daño colateral”. Ahir vaig conèixer una noia que va passar el seu 25é aniversari a Frankfurt mentre la seva família i amics el celebraven en un restaurant de Lyon, on havien organitzat una festa, un noi iranià que feia un vol Estocolm-Varsovia amb escala a Frankfurt i aquí s’ha quedat 5 dies atrapat, i avui he conegut el cas d’una noia atrapada a Bangkok perquè no pot tornar a Frankfurt.

A més, finalment la cosa no va anar tan malament!
Ahir a les 18.00 em van poder retransmetre en directe un dels grans esdeveniments de l’any. A les 18.00 sonava el meu Skype i vaig poder seguir tot el bateig “en vivo y en directo”. Brutaaaaal! Divertidíssim estar dins d’un ordenador i escoltar com el capellà li dóna la contrasenya del wifi de l’església a la Ju per a que es pugui connectar i la fa seure en una cadira, a primerisima fila per a que jo no em perdi ni un detall.  Veure com el Pau no fa ni punyetero cas al bateig pq està tota l’estona mirant-me (crec que li encanta tenir una tieta virtual, o potser el que realment li agrada és el PC i les seves tecles). Escoltar com el capellà comença el bateig dient “estic molt content perquè avui celebrem el primer bateig telemàtic en aquesta església” i veure com tota la gent es gira a mirar un meravellós portàtil  en el que poden veure la cara d’una piltrafilla emocionada amb la roba d’estar per casa i els cascos a la “Madona”... quina fila!
I estar realment present en el moment del bateig, doncs van fer pujar a la Judit a l’altar quan li van tirar l’aigua pel cap al Pau i ho vaig poder veure súper bé!
I també vaig viure el moment dels petons, abrasades i felicitacions doncs tota la família i els  amics van anar passant per davant del PC a saludar-me :P
Tinc moltes ganes de veure les fotos del Joaquin!! Us han fet mai una foto en un PC??? Espero haver sortit “afavorida”, ja ja ja

És una llàstima, si, però són coses que (em) passen, i no hi podem fer res. Així que ens ho vam prendre amb humor i filosofia i ho vam solucionar de la millor manera que vam saber.
Agrair des d’aquí a ma germana i al meu cunyat la logística que van organitzar per a que hi pugues ser, a la Judith la vergonya que va passar per culpa meva i a tots els assistents al bateig els petons, abrasades i ànims que em van donar.
Us prenc a tots la paraula i espero poder fer una “re-celebració” ben aviat.

I Pau... prepara’t que quan la tieta pugui volar et tindrà segrestat tot el cap de setmana!

dissabte, 17 d’abril del 2010

Viajar

Este comentario de Buenafuente apareció en el Periódico hace más de un mes.
Aún rondaba por casa y ahora me he decidido a leerlo :P
"Si la gente viajara más, sería más lista. Sabría más cosas, podría comparar, completar y descartar. Si la gente viajara más (y me incluyo), los localismos tendrían el significado que deben tener y no más. Los nacionalismos se difuminarían como las nubes vistas desde la ventanilla de un avión. Si la gente viajara más, valoraría lo que tiene, se dejaría de chorradas y se maravillaría ante la riqueza de acentos y pensamientos que habitan el planeta. Al último que me pegó un rollo sobre Catalunya sin habérselo pedido le pregunté: ¿Has viajado alguna vez?
Por suerte intento viajar cada vez más y la gente que conozco también

dijous, 15 d’abril del 2010

Porque todos tenemos una amiga "E"


Hace un mes más o menos, me pasaron el link de este blog, con un post que ese día me iba como anillo al dedo (los “sin ilusión”)
Le eché un ojo al blog y la verdad es que me gusta mucho, comparto mogollón de cosas y no puedo evitar esbozar una sonrisa de complicidad cuando leo conversaciones, impresiones, sensaciones o cosas que le enervan (creo que casi tantas como a mi!!!)
Ayer, por seguir curioseando, leí el post de su “amiga E”. No podía parar de reírme.
Le mandé el enlace a mi amiga “J”, sin decir más… tampoco hizo falta.

Al rato me respondió al e-mail, destacando aquellas cosas en las que nos sentimos totalmente identificadas!
E. se agobia por todo, exactamente igual que yo, lo que pasa es que yo he aprendido a disimular y que parezca que todo me la pela y lo tengo todo controlado. Estoy tratando de enseñarle este superpoder..pero no se deja mucho. El sufrimiento y la autoflagelación le van bastante. A veces me saca de quicio y me pongo muy en modo “espabila coño”. En esos momentos solemos tener nuestros mayores desencuentros, ella quiere mimos y manita por la espalda y yo voy y le arreo un par de collejas. No sé hacerlo de otra manera.
Dios, cuantas peleas, cuantas collejas y cuantos espabila joder! (suerte que veo que realmente sirven de algo :P). Siempre he dicho que soy una mala persona, nunca aprenderé a ser hombro sobre el que llorar… mi reacción es siempre el “espabila coño”. Aunque envidio a Moli… yo realmente no he aprendido a disimular que todo me la pela… alomejor necesito un poco más de tiempo :P

No sabe cocinar. No es que no sepa, es que le da pánico. La olla exprés es un invento diabólico. “.¿Y si explota?”. El horno es una bomba de relojería que actúa por iniciativa propia y por supuesto también le da miedo. Creo que incluso la freidora le da pavor. Es desesperante intentar explicarle una receta: ¿cuánta cebolla? ¿Cuánto aceite? ¿Qué es pochar? ¿La cebolla se pone transparente? ¿Cuándo? Hay días que me dan ganas de hacer un tuper y llevárselo.
Su respuesta a eso ha sido que quiere un tuper de croquetas, una tortilla de patatas (aún no ha aprendido…) y que no quiere utilizar la fondue que le dejé en herencia pues en su último intento casi incendia su casa.

Es muy emocional, mucho más que yo. Bueno, eso no es mucho, porque yo tiendo al glacialismo, por lo menos de puertas afuera, pero ella es todo un torrente de emociones.(a pesar que alguno no se lo acaba de creer, por mucho que he insistido, sí, soy fría y calculadora)
Es dulce y cariñosa. Yo no. (estoy aprendiendo a dar más abrazos)
Es muy princesa. Yo no. (esto es lo más!!! Menudo cachondeo cuando hay que ir a comprar ropa, cuando nos vestimos y nos miramos la una a la otra pensando… ande vas así??? O cuando vamos de viaje o salimos de cañas y me mira pensando… a que antro me has traído??)
Es superorganizada. Yo también. (en esto me gana… me encanta como tiene su pisito… ja ja ja)
Nos saca de quicio la misma gente. Nos miramos a través de una mesa de 14 personas y sabemos exactamente que acuchillariamos a ese tio con los palillos del sushi.  (si, recuerdo una de nuestras últimas cenas en grupo… aunque ese dia falló la comunicación, ja ja.)

Y encima mi amiga “J” suele estar disponible al otro lado del ordenador cuando tengo que contarle cosas que (me) pasan o me enervan.

No tenemos nada en común…

diumenge, 11 d’abril del 2010

Frankfurteando

Después de las intensas Ostern Ferien este fin de semana me he quedado en casa… en Frankfurt… y como aún no la siento demasiado mía me he decidido a explorarla…
Sábado fue un día precioso. Tanto que no pude quedarme en casa. Me pasee toda la mañana por Bornheim, mi barrio… La parte alta es aun mucho mejor. Tranquila pero viva al mismo tiempo, rincones súper curiosos y casas que parecen medio abandonadas pero que tienen una vida y un encanto especial. Mi meta era llegar a uno de los parques que me ofrece esta ciudad y que son uno de sus principales encantos. Así que finalmente pasé media mañana medio adormecida en un banco al calor de un encantador solecito primaveral rodeada de ardillas y de niños que jugaban sobre las barrigas de sus padres. El sol me hizo entrar en ese sopor que te impide actuar… así que de camino a casa, dejándome llevar por la energía solar y la pereza me decidí a regalarme una buena comilona. Siguiendo mi olfato y mi curiosidad por sitios nuevos entré en el Süden, un bar súper xikitín pero encantador. Madera, pinturas en las paredes, la entrada llena de carteles y papeles que no me da tiempo de leer, sofás, y la carta escrita a mano y fotocopiada :P. Lo mejor es que tienen vinos de Navarra y te sirven un plato de “quicos” cuando pides la bebida! Después de esto una no puede hacer otra cosa que pensar en la siesta, que decido hacer en el balconcito aprovechando que hace un día espectacular.

Hoy, Domingo, ha empezado el día lloviendo… Aún así, he decidido unirme al “CS Sunday Walking” especial “Luminale” que se celebraba hoy.
Luminale es un festival bianual que se celebra en Frankfurt y que este año he tenido la suerte de poder conocer! Durante una semana la ciudad se viste de colores! Parques, calles, iglesias, museos, etc. se tematizan de luz. Exposiciones de lámparas, iluminaciones de edificios, exposiciones de luz y color en los parques al anochecer, performances con fuego en los parques… Hoy ha sido la inauguración! He visto a mi “alcaldesa” haciendo su discurso y me han colgado una lucecita amarilla en la chaqueta indicando que formo parte del movimiento “Luminale 2010”, y yo más contenta que unas pascuas, pues ya sabéis lo que me gusta formar parte de mi comunidad! :P
A ver si esta semana puedo seguir el Luminale, y os cuelgo algunas fotillos.
A pesar que no tenga el mismo carisma que Barcelona… Frankfurt me está empezando a gustar!