dilluns, 6 de febrer del 2012

Consuma con moderación, es su responsabilidad


Consumo: Acción y efecto de consumir comestibles y otros efectos de vida efímera
Dicho de la sociedad o de la civilización: Que está basada en un sistema tendente a estimular la producción y uso de bienes no estrictamente necesarios.


Algo será cuando la RAE ya incluye dentro dentro de la definición de consumo la descripción de una sociedad basada en él...

Hace tiempo que me planteo cómo funciona la sociedad en que vivimos. Critico aquello que no me gusta e intento aportar mi pequeño granito de arena para cambiarlo. Son tantas las cosas por hacer que a veces me abrumo, pero por algo hay que empezar. Gracias (o por culpa) de mi actual compañera de piso últimamente ando muy preocupada por el tema consumo. Y fijaros que siendo un solo tema, es tan amplio que también me abruma (cantidad de cosas inútiles que compramos, su origen, su proceso de fabricación, etc.). Así que para este post voy a concretar. Me voy a centrar mucho... tanto que lo voy a reducir a explicar mi experiencia para la compra de unos tejanos.
Primero el dilema de si los necesito o no (ya sabéis, nada de compras innecesarias... No puede haber un consumo ilimitado en un mundo finito... Y que está dando señales de llegar pronto a su fin). Después de haber agujereado dos de los tres tejanos que tenía pensé que sí, que quizá iba siendo hora de comprar unos.
Segundo el dónde: Estaba ya decidida a no comprar en grandes marcas (Benetton, C&A, H&M, Mango, Pimkie, Blanco o las varias de Inditex: Zara, Pull&Bear, Bershka, Stradivarius, etc.). Mi primer “schock” fue cuando salí a la calle a buscar mis tejanos y pensé... Si no los compró aquí... Dónde los compro? Y mi respuesta no fue fácil de encontrar. Aún quedan tiendas de barrio, pero pocas. Han ido muriendo porqué hemos dejado de comprar en ellas. Entré en algunas y me costó encontrar lo que buscaba... Estoy tan acostumbrada a poder rebuscar entre 20 modelos distintos en 5 tiendas distintas (o sabéis de algún sitio que a menos de 3 minutos de un Zara no haya un Pull&Bear, un Mango, un H&M u otros de la que ahora están en mi lista negra?) que fui incapaz de comprar en un pequeño comercio. Quizá fuera también que la agradable música de estos y la sonrisa de la dependienta preguntando si me podía ayudar no me incitaban a la compra, tanto cómo lo hace la música estridente a la que estoy acostumbrada. Así que me sorprendí a mi misma vagando por las calles de mi ciudad preguntándome si cumpliría el objetivo de comprarme unos pantalones nuevos. Y es que a parte de encontrar unos de mi talla, modelo y agrado (sale la vena presumida, pero sabemos que no es tarea fácil... o somos anchas de cadera, o tenemos “jamones”, o nos queda “fatal del culo”) tenía que aprender a comprar en un lugar nuevo y desconocido para mi... El pequeño comercio de barrio. Todo un reto por delante...
De momento no lo he conseguido, pero sigo buscando. Ya no siento terror ante lo desconocido cuando entro en una tienda pequeña y me ayudan a buscar pantalones de mi talla. Eso sí, aun me miran un poco raro cuando, mientras me los pruebo y los miro, rebusco la etiqueta para conocer el origen de los pantalones que voy a comprar. Ojalá existiera una etiqueta que me garantizara que a pesar de estar hechos en Marruecos, India, China o Bangladesh las personas que los han hecho han tenido un salario y unas condiciones “dignas” (Sé que el concepto dignidad puede ser muy amplio, pero no he encontrado una palabra mejor).
Y así estamos, poniendo un ejemplo más de qué vivimos en un mundo un poco loco, en el que comprar unos pantalones “limpiospuede resultar casi misión imposible.
Para aquellos que queráis leer un poco más sobre el tema, aquí os dejo un link muy interesante, que espero os ayude a entender, porque no quiero comprar más en Zara.

dilluns, 16 de gener del 2012

"El teu problema és la provisionalitat"

Provisionalitat - Qualitat de provisional
Provisional - Disposat o manat per algún temps que no és definitiu / Dit d'un document de validesa temporal, en espera de l'expedició d'un altre de definitiu
Jo no em referiria a un document... sinó a un període... vivint un període de “validesa temporal, en espera d’un altre de definitiu”
Aquesta va ser la reflexió d’un bon amic... “Un dels teus problemes és la provisionalitat”... Quina raó té... i perquè no m’ho havia plantejat abans?
Ho sé, tot el que fem en aquesta vida és provisional i està emmarcat en un període de temps. “Lo fotut” és quan aquesta temporalitat no l’esculls, sinó que et ve donada... aleshores ja tot es complica perquè tens la sensació que tu no manes sobre el que passarà...
La part bona de la “provisionalitat”, diuen, és que permet deixar moltes portes i finestres obertes al futur... això és provisional i quelcom millor pot arribar. M’aferro a aquesta idea i espero que això no suposi enganyar-me a mi mateixa.
També sé que una part bona de la provisionalitat és que fa que treballis i t’esforcis per a que aquestes portes i finestres que s’han d’obrir siguin millors. Crec en les casualitats, però també crec en el treball personal. No sé si mentiria al dir que m’agraden els reptes... estimulen, aporten emocions, però dieu-me covarda... fan una mica de por.
I aquí em teniu, “perdent el temps” altre cop, després d’uns mesos d’inactivitat... sentint-me una mica com aquest rellotge... el temps es va fonent i va volant i tot el que m’envolta és encara “provisional”
Suposo que la meva provisionalitat és el que he anat triant al llarg dels anys, el fruit de les decisions preses, i malgrat que a vegades costi, penso que no m’he equivocat...
Tan sols espero, que 2012, em demostri altre cop que no.
Seguim! ;P

dijous, 19 de maig del 2011

Welcome to Spain


Ja fa poc més d’una setmana que vaig aterrar en terres espanyoles i crec que no m’hi acabo d’acostumar… és ben curiós com els humans som essers de costums i ens podem habituar tan ràpid a les rutines i fins i tot trobar a faltar coses que mai haguéssim pensat!

La majoria dels expatriats ens movem entre les costums de sempre (aquelles amb les que ens hem criat, que han marcat el nostre dia a dia i que fan que hi hagi complicitat entre nosaltres, doncs tots hem compartit quasi les mateixes coses al anar creixent) i les noves costums, els nous hàbits i les noves rutines que hem anat agafant allà on hem posat l’ou. En el fons ens busquem entre nosaltres perquè necessitem aquesta complicitat i poder debatre entre nosaltres les ganes de tornar a casa.

En els fons tots volem tornar a aquesta “casa” que sembla que ens dona seguretat ja que és allò que coneixem de sempre, però a vegades tornar a aquesta casa et suposa una mica de xoc. El meu primer contacte al tornar va ser un Centre d’Atenció Primària, just al dia següent d’arribar. Quasi ningú a la sala d’espera (i érem més de 50 persones!) parlava català (aquest comentari pot semblar agosarat i fora de lloc, però el contextualitzo. Vaig estar quasi 5 dies discutint sobre el bilingüisme i com realment a Catalunya el castellà estava mal vist i acabaria essent una llengua minoritària per la “discriminació positiva”. És un tema que dóna per molt, per massa, aquí tan sols posar un exemple més de la realitat del meu barri, que d’acord que no és la única realitat, però si més no és una realitat a tenir en compte. I ara tanquem parèntesis). I el primer comentari que vaig sentir, quan van cridar a la tercera persona del matí (que deuria ser d’origen musulmà pel nom que tenia) va ser: “Ya ves estos moros gandules, que encima que pasan por delante nuestro no sé presentan a la cita”. Perquè clar, els dos personatges amb noms espanyols cridats anteriorment que tampoc no eren a la sala no són uns ganduls, són gent treballadora i honrada que no ha pogut ser a l’hora perquè han de treballar molt dur. Segur que el Mohamed no treballa... Núria.. Welcome to Spain!

La meva segona experiència aquell mateix matí fou a l’oficina de l’INEM (mateixa situació, malgrat estar situada al centre de Sabadell, més de la meitat de persones a la sala d’espera parlaven castellà. Ni discrepo, ni ho critico, tan sols exposo una realitat). Hi havia tanta cua que sortia al carrer. La pobre dona que donava els números havia deixat de donar-ne per a tramitar prestacions d’atur. “Vuelva usted mañana, estamos saturados”. No sé si pel “vuelva usted mañana” o perquè realment hi ha tanta gent a l’atur que no donen l’abast, però la veritat és que tenies ganes de sortir corrents. Núria... Welcome to Spain.

Són moltes les experiències i els canvis viscuts en una setmana... i moltes les reflexions fetes i de moment no compartides, tan sols anotades en el meu bloc de notes per anar-les exposant...

Em repeteixo, no vull caure en tòpics, no vull prejutjar. Sé que hi ha moltes altres realitats apart d’aquesta i que jo en aquest post no he exposat (tots sabem que això seria impossible i que generaria un gran debat). Però volia explicar dues de les realitats que jo em vaig trobar acabada d’aterrar de Frankfurt i que em van impactar bastant. Les coneixia de sobres, no m’haurien de venir de nou, però el que deia... una s’acostuma a altres realitats i acaba deixant en un racó de la memòria aquelles coses que eren tant comunes per a mi i que ara em fa por i em desagrada tornar-me a trobar... Núria... Welcome to Spain.

La part bona és que es tornen a despertar les ganes de fer quelcom per canviar aquestes cosetes que no m’acaben d’agradar. Després d’un Kit-kat i de viure com en un petit parèntesis anem aterrant poc a poc en el que crec que d’una manera o altre acabarà sent la meva realitat. Ara cal fer quelcom per anar-la fent el més “meva” possible.

Perquè, encara que tots no pensin igual, la meva intenció és sumar, no dividir.

I aviam si després d’un llarg parèntesi torno a incorporar el meu blog a la meva realitat!