Ja fa poc més d’una setmana que vaig aterrar en terres espanyoles i crec que no m’hi acabo d’acostumar… és ben curiós com els humans som essers de costums i ens podem habituar tan ràpid a les rutines i fins i tot trobar a faltar coses que mai haguéssim pensat!
La majoria dels expatriats ens movem entre les costums de sempre (aquelles amb les que ens hem criat, que han marcat el nostre dia a dia i que fan que hi hagi complicitat entre nosaltres, doncs tots hem compartit quasi les mateixes coses al anar creixent) i les noves costums, els nous hàbits i les noves rutines que hem anat agafant allà on hem posat l’ou. En el fons ens busquem entre nosaltres perquè necessitem aquesta complicitat i poder debatre entre nosaltres les ganes de tornar a casa.
En els fons tots volem tornar a aquesta “casa” que sembla que ens dona seguretat ja que és allò que coneixem de sempre, però a vegades tornar a aquesta casa et suposa una mica de xoc. El meu primer contacte al tornar va ser un Centre d’Atenció Primària, just al dia següent d’arribar. Quasi ningú a la sala d’espera (i érem més de 50 persones!) parlava català (aquest comentari pot semblar agosarat i fora de lloc, però el contextualitzo. Vaig estar quasi 5 dies discutint sobre el bilingüisme i com realment a Catalunya el castellà estava mal vist i acabaria essent una llengua minoritària per la “discriminació positiva”. És un tema que dóna per molt, per massa, aquí tan sols posar un exemple més de la realitat del meu barri, que d’acord que no és la única realitat, però si més no és una realitat a tenir en compte. I ara tanquem parèntesis). I el primer comentari que vaig sentir, quan van cridar a la tercera persona del matí (que deuria ser d’origen musulmà pel nom que tenia) va ser: “Ya ves estos moros gandules, que encima que pasan por delante nuestro no sé presentan a la cita”. Perquè clar, els dos personatges amb noms espanyols cridats anteriorment que tampoc no eren a la sala no són uns ganduls, són gent treballadora i honrada que no ha pogut ser a l’hora perquè han de treballar molt dur. Segur que el Mohamed no treballa... Núria.. Welcome to Spain!
La meva segona experiència aquell mateix matí fou a l’oficina de l’INEM (mateixa situació, malgrat estar situada al centre de Sabadell, més de la meitat de persones a la sala d’espera parlaven castellà. Ni discrepo, ni ho critico, tan sols exposo una realitat). Hi havia tanta cua que sortia al carrer. La pobre dona que donava els números havia deixat de donar-ne per a tramitar prestacions d’atur. “Vuelva usted mañana, estamos saturados”. No sé si pel “vuelva usted mañana” o perquè realment hi ha tanta gent a l’atur que no donen l’abast, però la veritat és que tenies ganes de sortir corrents. Núria... Welcome to Spain.
Són moltes les experiències i els canvis viscuts en una setmana... i moltes les reflexions fetes i de moment no compartides, tan sols anotades en el meu bloc de notes per anar-les exposant...
Em repeteixo, no vull caure en tòpics, no vull prejutjar. Sé que hi ha moltes altres realitats apart d’aquesta i que jo en aquest post no he exposat (tots sabem que això seria impossible i que generaria un gran debat). Però volia explicar dues de les realitats que jo em vaig trobar acabada d’aterrar de Frankfurt i que em van impactar bastant. Les coneixia de sobres, no m’haurien de venir de nou, però el que deia... una s’acostuma a altres realitats i acaba deixant en un racó de la memòria aquelles coses que eren tant comunes per a mi i que ara em fa por i em desagrada tornar-me a trobar... Núria... Welcome to Spain.
La part bona és que es tornen a despertar les ganes de fer quelcom per canviar aquestes cosetes que no m’acaben d’agradar. Després d’un Kit-kat i de viure com en un petit parèntesis anem aterrant poc a poc en el que crec que d’una manera o altre acabarà sent la meva realitat. Ara cal fer quelcom per anar-la fent el més “meva” possible.
Perquè, encara que tots no pensin igual, la meva intenció és sumar, no dividir.
I aviam si després d’un llarg parèntesi torno a incorporar el meu blog a la meva realitat!
