Aquest matí m’he llevat amb un mail del Xavi. No sé quantes vegades li haig de dir que no escrigui ni en Dilluns ni en Divendres que són els dies més durs.
Avui estic contenta, i aquest correu encara me’n posa més, però per altra banda m’ha deixat una sensació estranya... una mena de nus a l’estomac. I crec que és perquè sóc una mala persona ;)
Em fa molta enveja tot el que m’explica, em fa molta enveja llegir entre les línies del seu mail que realment va el que vol i és molt feliç, em fa molta enveja que estigui veient i vivint tot el que està vivint i veient. Haig d’estar contenta per ell. Estic contenta per ell. Però suposo que el fet que el trobi tant a faltar enterboleix una mica aquesta sensació de “contentament”.
Com sempre els seus correus em deixen feta un embolic. Últimament em passejo per un laberint de sentiments i opinions confuses del que no sé com sortir. Quan crec que trobo una sortida quelcom em fa recular i pensar que realment no vull sortir per aquí. Sovint penso que realment no hi ha sortida i que viure implica estar dins d’aquest laberint.
Xavi, realment has trobat una sortida o estan tan perdut com jo?
Avui m’hauria agradat llevar-me en un indret així, potser ho veuria tot més clar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada