Welcome to Spain

Ja fa poc més d’una setmana que vaig aterrar en terres espanyoles i crec que no m’hi acabo d’acostumar… és ben curiós com els humans som essers de costums i ens podem habituar tan ràpid a les rutines i fins i tot trobar a faltar coses que mai haguéssim pensat!

La majoria dels expatriats ens movem entre les costums de sempre (aquelles amb les que ens hem criat, que han marcat el nostre dia a dia i que fan que hi hagi complicitat entre nosaltres, doncs tots hem compartit quasi les mateixes coses al anar creixent) i les noves costums, els nous hàbits i les noves rutines que hem anat agafant allà on hem posat l’ou. En el fons ens busquem entre nosaltres perquè necessitem aquesta complicitat i poder debatre entre nosaltres les ganes de tornar a casa.

En els fons tots volem tornar a aquesta “casa” que sembla que ens dona seguretat ja que és allò que coneixem de sempre, però a vegades tornar a aquesta casa et suposa una mica de xoc. El meu primer contacte al tornar va ser un Centre d’Atenció Primària, just al dia següent d’arribar. Quasi ningú a la sala d’espera (i érem més de 50 persones!) parlava català (aquest comentari pot semblar agosarat i fora de lloc, però el contextualitzo. Vaig estar quasi 5 dies discutint sobre el bilingüisme i com realment a Catalunya el castellà estava mal vist i acabaria essent una llengua minoritària per la “discriminació positiva”. És un tema que dóna per molt, per massa, aquí tan sols posar un exemple més de la realitat del meu barri, que d’acord que no és la única realitat, però si més no és una realitat a tenir en compte. I ara tanquem parèntesis). I el primer comentari que vaig sentir, quan van cridar a la tercera persona del matí (que deuria ser d’origen musulmà pel nom que tenia) va ser: “Ya ves estos moros gandules, que encima que pasan por delante nuestro no sé presentan a la cita”. Perquè clar, els dos personatges amb noms espanyols cridats anteriorment que tampoc no eren a la sala no són uns ganduls, són gent treballadora i honrada que no ha pogut ser a l’hora perquè han de treballar molt dur. Segur que el Mohamed no treballa... Núria.. Welcome to Spain!

La meva segona experiència aquell mateix matí fou a l’oficina de l’INEM (mateixa situació, malgrat estar situada al centre de Sabadell, més de la meitat de persones a la sala d’espera parlaven castellà. Ni discrepo, ni ho critico, tan sols exposo una realitat). Hi havia tanta cua que sortia al carrer. La pobre dona que donava els números havia deixat de donar-ne per a tramitar prestacions d’atur. “Vuelva usted mañana, estamos saturados”. No sé si pel “vuelva usted mañana” o perquè realment hi ha tanta gent a l’atur que no donen l’abast, però la veritat és que tenies ganes de sortir corrents. Núria... Welcome to Spain.

Són moltes les experiències i els canvis viscuts en una setmana... i moltes les reflexions fetes i de moment no compartides, tan sols anotades en el meu bloc de notes per anar-les exposant...

Em repeteixo, no vull caure en tòpics, no vull prejutjar. Sé que hi ha moltes altres realitats apart d’aquesta i que jo en aquest post no he exposat (tots sabem que això seria impossible i que generaria un gran debat). Però volia explicar dues de les realitats que jo em vaig trobar acabada d’aterrar de Frankfurt i que em van impactar bastant. Les coneixia de sobres, no m’haurien de venir de nou, però el que deia... una s’acostuma a altres realitats i acaba deixant en un racó de la memòria aquelles coses que eren tant comunes per a mi i que ara em fa por i em desagrada tornar-me a trobar... Núria... Welcome to Spain.

La part bona és que es tornen a despertar les ganes de fer quelcom per canviar aquestes cosetes que no m’acaben d’agradar. Després d’un Kit-kat i de viure com en un petit parèntesis anem aterrant poc a poc en el que crec que d’una manera o altre acabarà sent la meva realitat. Ara cal fer quelcom per anar-la fent el més “meva” possible.

Perquè, encara que tots no pensin igual, la meva intenció és sumar, no dividir.

I aviam si després d’un llarg parèntesi torno a incorporar el meu blog a la meva realitat!

Qui dies passa

Anys empeny… i aquí estem, altre cop a finals de Desembre empenyent un altre any... Realment hem anat passant molts dies i aquest 2010 ha costat d’empènyer! Com deia ara fa un any... no estava preparada per assumir un nou any!

Acomiadem el 2010. Se suposa que aquests són dies de reflexió, d’avaluar el global de l’any, de sospesar pros i contres i de fer llista de bons propòsits...

Potser demà ho faré... o passat, just quan s’acabi l’any i pensi que potser si puc canviar quelcom... Encara que no en tingui motius (ho sé, no els hauria de tenir...) deixo 2010 amb un sabor una mica amarg. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva (poca, ho sé... no estic en la meva versió 3.0, però poc em falta...) me n’adono que la vida, com moltes altres coses (podríem parlar d’economia...) són cicles... anys que pugen, anys que baixen i anys que es mantenen en la línia de l’anterior... com una muntanya russa!

Deu ser que vaig començar 2010 amb moltes expectatives (mal fet Núria... mal fet...) i n’esperava massa d’ell. Malgrat això... no em puc queixar!

Un altre any amb molts quilòmetres a l’esquena (encara que sigui per tornar a casa serveixen,no?), dos nous països trepitjats, un carnaval a Colònia, unes Östern Ferien a la alemanya, el primer bateig virtual de Sabadell, dos casaments (un a Lübeck!), el primer aniversari del meu nebot (i jo hi vaig poder ser per veure’l!), una Oktoberfest (i aquesta de veritat!!!), però sobretot nou idioma (encara ens hi barallem!), moltes visites (un total de 25 personetes han mogut el cul fins a Frankfurt per venir a veure’m!), noves incorporacions a la meva vida (espero que algunes em durin molts anys!) i com sempre moltes rialles i anècdotes acumulades per a seguir explicant...

Si ho mires així no ha estat un tan mal 2010,no?

A hores d’ara no tinc cap mena d’expectativa ni de petició per a 2011, potser així tot el que em porti serà benvingut... i si jo també sóc cíclica... serà 2011 també el meu any de “recuperació”?

Us ho explico l’any que ve... ara... tanquem per VACANCES!

Conducta

El otro leí en el blog de un conocido estas reflexiones:

“No hace falta ser Ortega y Gasset para darse cuenta de que la conducta de uno está condicionada por las circunstancias que lo rodean. Es más, la conducta es una respuesta a las mismas. Ahora bien, pensar en ello conduce a plantearse cuánto de nosotros, de nuestro carácter, está fundado y es estable; en definitiva, qué es personalidad y qué es sólo conducta.
Vivir en otro país tiene mucho de conducta y poco de personalidad. Al principio hacemos mucho de lo que es necesario y menos de lo que nos es propio, hasta el punto de desvincularnos un poco de nosotros mismos”

Siento el plagio, pero no he podido evitar comentarlo…

Algunos de los que habéis venido a verme os habéis sorprendido… aquí tenéis parte de la respuesta…
Adaptación al medio… adaptarse o morir :P

A menudo me planteo donde queda realmente la parte identitaria… y pienso que por muchas vueltas que demos está siempre queda ahí. Aunque probablemente lo que consideramos identitario sea fruto de una conducta en un país, con una gente, unas costumbres y un entorno determinado,  al ser este el de mayor influencia para nosotros es aquello con lo que nos “identificamos”. Es lo que parece hacernos un poco nosotros…

Realmente somos conducta… pero estoy llegando a la conclusión que hay conductas que me gustan más que otras (sea porque las tenga más por mano, sea porque realmente tenga suficiente criterio para escoger) y creo que a pesar de algunos cambios, quiero que estas sigan siendo mi “identidad”.

Este finde vienen visitas… traerán parte de mi identidad?

Raise your voice

Ho sé, vaig tard, però estic mandrosa… dues setmanes després em decideixo a escriure quelcom de les vacances…
Aquest any han sigut estranyes, curtes i properes… el més lluny que hem anat a estat Àustria. Un destí proper però un gran retrobament!
I un nou descobriment… entre altres coses en el parell de dies que vaig ser allà vaig descobrir la ciutat de Linz (moooolt passada per aigua) i el seu Ars Electronica Center, en podríem dir un museu de la ciència o un museu del futur (tant futur que fa una mica de por veure les coses que expliquen). Podria passar hores explicant les diferents exposicions, però no val la pena, us deixo el link i us recomano una visita a Linz i en general a Àustria... un paisatge espectacular!
Així que només parlaré una miqueta de una de les exposicions temporals: “Raise your voice”
“Aixeca la veu” és una expressió utilitzada per dir parla alt i clar i per prendre acció contra les desigualtats globals i els “diables” socials. Per això el nom d’aquesta exposició, perquè també vol alçar la veu.
“Els artistes en aquesta exposició volen, a partir dels seus treballs, renyar a l’espectador i crear vincles entre actes i xifres abstractes i els actes i circumstancies de la nostra vida quotidiana. D’aquesta manera se’ns mostren, per exemple, formes d’aprofitar de forma creativa els recursos que ja no s’aprofiten o declaracions d’intencions per aconseguir la participació activa de la gent dites amb paraules molt clares per fer que aquestes intencions ressonin i tothom les escolti”.
Hi havia un projecte de vaixell fet amb totes les ampolles de plàstic trobades en el mar, una exposició de fotos preses en supermercats mostrant la quantitat d’envasos que es generen cada dia per omplir la nevera, una exposició de còmics amb crítiques diverses, però una iniciativa que vaig trobar súper curiosa varen ser els “Complaints Choirs”, una iniciativa que va començar l’any 2005 per iniciativa de dos finlandesos.
Si busqueu a la web en trobareu varis i si busqueu per youtube segurament veureu altres exemples, jo aquí us en deixo un. Algú s’anima? Sóc boníssima amb les queixes però fatal cantant... jo poso la lletra :P

Plou

Sembla que ara cada Dimecres plou. Sobre quarts de nou el cel es va enfosquint poc a poc i es gira un aire… que diríem estúpid, d’aquells que fan que t’entrin coses als ulls i aquests s’humitegin.

Avui torna a ploure. Sec al llit amb la finestra oberta esperant que la olor a terra mullada i la frescor omplin la meva habitació.

Diuen que l’aigua renova, i crec que això el que necessito. Les visites d’aquests últims dies i un descobriment bloggero d’una vella coneguda que fins ara s’havia mantingut en l’anonimat m’han fet pensar molt...  i potser també això de fer anys!

Ha sigut un mes i mig intens, molt intens. No tenies temps de pensar, només actuaves, anaves, venies, feies i desfeies maletes i et deixaves portar. No tenies temps de pensar, per tant tot i esgotador ha estat fàcil... tan sols caminar... i anar fent.

Ja som a meitats d’estiu (i si parlem d’Alemanya alguns em diuen que ja a finals...) i crec que seguiré amb la tònica de deixar-me arrossegar per la calor, la gent, la inèrcia uns dies més... fins passat vacances. Després esperaré que la pluja torni a portar aires renovats i a mirar cap a on bufa el vent de la tempesta...

I aquest cap de setmana a casa! Torna a fer i desfer maleta!

Porque todos tenemos una amiga "E"

Hace un mes más o menos, me pasaron el link de este blog, con un post que ese día me iba como anillo al dedo (los “sin ilusión”)

Le eché un ojo al blog y la verdad es que me gusta mucho, comparto mogollón de cosas y no puedo evitar esbozar una sonrisa de complicidad cuando leo conversaciones, impresiones, sensaciones o cosas que le enervan (creo que casi tantas como a mi!!!)

Ayer, por seguir curioseando, leí el post de su “amiga E”. No podía parar de reírme.

Le mandé el enlace a mi amiga “J”, sin decir más… tampoco hizo falta.

Al rato me respondió al e-mail, destacando aquellas cosas en las que nos sentimos totalmente identificadas!

E. se agobia por todo, exactamente igual que yo, lo que pasa es que yo he aprendido a disimular y que parezca que todo me la pela y lo tengo todo controlado. Estoy tratando de enseñarle este superpoder..pero no se deja mucho. El sufrimiento y la autoflagelación le van bastante. A veces me saca de quicio y me pongo muy en modo “espabila coño”. En esos momentos solemos tener nuestros mayores desencuentros, ella quiere mimos y manita por la espalda y yo voy y le arreo un par de collejas. No sé hacerlo de otra manera.

Dios, cuantas peleas, cuantas collejas y cuantos espabila joder! (suerte que veo que realmente sirven de algo :P). Siempre he dicho que soy una mala persona, nunca aprenderé a ser hombro sobre el que llorar… mi reacción es siempre el “espabila coño”. Aunque envidio a Moli… yo realmente no he aprendido a disimular que todo me la pela… alomejor necesito un poco más de tiempo :P

No sabe cocinar. No es que no sepa, es que le da pánico. La olla exprés es un invento diabólico. “.¿Y si explota?”. El horno es una bomba de relojería que actúa por iniciativa propia y por supuesto también le da miedo. Creo que incluso la freidora le da pavor. Es desesperante intentar explicarle una receta: ¿cuánta cebolla? ¿Cuánto aceite? ¿Qué es pochar? ¿La cebolla se pone transparente? ¿Cuándo? Hay días que me dan ganas de hacer un tuper y llevárselo.

Su respuesta a eso ha sido que quiere un tuper de croquetas, una tortilla de patatas (aún no ha aprendido…) y que no quiere utilizar la fondue que le dejé en herencia pues en su último intento casi incendia su casa.

Es muy emocional, mucho más que yo. Bueno, eso no es mucho, porque yo tiendo al glacialismo, por lo menos de puertas afuera, pero ella es todo un torrente de emociones.(a pesar que alguno no se lo acaba de creer, por mucho que he insistido, sí, soy fría y calculadora)

Es dulce y cariñosa. Yo no. (estoy aprendiendo a dar más abrazos)

Es muy princesa. Yo no. (esto es lo más!!! Menudo cachondeo cuando hay que ir a comprar ropa, cuando nos vestimos y nos miramos la una a la otra pensando… ande vas así??? O cuando vamos de viaje o salimos de cañas y me mira pensando… a que antro me has traído??)

Es superorganizada. Yo también. (en esto me gana… me encanta como tiene su pisito… ja ja ja)

Nos saca de quicio la misma gente. Nos miramos a través de una mesa de 14 personas y sabemos exactamente que acuchillariamos a ese tio con los palillos del sushi.  (si, recuerdo una de nuestras últimas cenas en grupo… aunque ese dia falló la comunicación, ja ja.)

Y encima mi amiga “J” suele estar disponible al otro lado del ordenador cuando tengo que contarle cosas que (me) pasan o me enervan.

No tenemos nada en común…

Pensar en veu alta

Primera forma de fer saber que ets poc prudent...
Prudència… la mare de la ciència?
Això diuen de la paciència… però ja no sé quina de les dues és més certa.
Et demanen paciència per esperar a veure els resultats, per esperar aviam que passa, per no precipitar-se... i prudència per saber analitzar, saber observar, saber triar havent valorat prèviament la decisió...
Malaurat aquell que no té ni una cosa ni altra o aquell que no sap fer-les servir en la dosi adequada... doncs per molt bones que siguin crec que en excés també tenen efectes secundaris.
Si algú en té la recepta o en coneix les dosis adequades per a cada situació prego m’ho faci saber, doncs en algunes ocasions la prudència extrema acaba amb la meva paciència... o actuem o no anirem pas enlloc, no?

Huellas

Esta es una de las huellas más bonitas que he visto…
La encontramos mientras hacíamos una pausa en nuestro camino en un una céntrica plaza de Bruselas. Hace más de año y medio… como pasa el tiempo.
Hoy, como toca últimamente, he estado haciendo limpieza… y he encontrado millones de huellas… en forma de fotos de pies, de cuadros franceses, de calendarios de 2007 que aún tengo colgados, de copas de cava casi sin estrenar, de manchas rositas en las fundas del sofá, de velas medio consumidas, de jerséis cedidos, de marcos de fotos aún vacíos, de máquinas de carrete a medio gastar, pero sobretodo de sonrisas!
Cada una de estas cositas que he empaquetado hoy me han dibujado una sonrisita…
Soy jodidamente melancólica, no lo puedo evitar, pero lo intento transformar en alegría o ilusión y no en esa dulce tristeza que supone la melancolía… que aunque dulce, sigue siendo triste.
Este 2010 voy en busca de huellas a otra parte, aunque espero que las huellas de siempre me sigan pisando… y que dejéis que de vez en cuando sea yo la que os dé un fuerte pisotón!

Iusiones

Esta mañana oía en la radio que un estudio, de estos tan útiles, revelaba que los niños españoles descubren el misterio de los Reyes Magos a los 8 años, de media.
Los catalanes lo descubren antes, a los 6, mientras que los madrileños son quienes lo descubren más tarde (ingenuos…)
Yo, a mis 20 y tantos, sigo alimentando el misterio limpiando mis zapatitos, dejando agua para los camellos y dulces y vino dulce para hacer más fácil la ardua tarea de quienes reparten sonrisas.
Este año, ayudaré a Pau a limpiar las suyas e intentaremos que esta ilusión no se le vaya nunca.
Y este año he pedido una nueva ilusión!

A-social

Com diu una cançó de los Piratas, que m’encanta cridar avui..."prometo dedicarme solamente a mí”…
I si, això és el que he fet avui. M’he tancat, literalment. Volia ser asocial, ho necesitava!
I què has fet? No fer res, veure una peli i potinejar per internet… com sembla que fa tothom un Diumenge a la tarda! He trobat més mails i més missatges de facebook que mai!
És el que té la hiperactivitat, que en algun moment necessita una mica de contrapes!
I m’ha servit per fer una mica de reflexió, si el que vull és agafar carretera i manta, si és la independència tot i que no hi hagi marxa enrere… o si m’haig de perfilar a internet!
Sort que com a minim, sabem el que no volem… i sort d’això!
I per acabar, em sap greu company, però t’haig de robar una frase:
“el que sap estar sol té garanties de no estar mai mal acompanyat”
Hi seguiré pensant...

Apagando mi despertador

Hoy más que nunca, el individuo moderno vive sumido en una particular carrera de obstáculos en la que controlar el cronómetro hasta la milésima determina nuestra existencia. Las ciudades se vuelven anónimas y levitamos, sumidos en nuestro peculiar universo de intereses. La prisa es el motor de todas nuestras acciones y la cinética de grand prix envuelve nuestra vida acelerándola, economizando cada segundo, rindiendo culto a una velocidad que no nos hace ser mejores.
Hay que ser el más rápido, el más guapo, el más listo, el mejor amigo, el mejor hermano, el mejor hijo, el mejor novio, el mejor amante, el trabajador del año, el el el el el…
Hay que, hay que, hay que, hay que, hay que...
Estas son frases que creo que llevan demasiado tiempo ocupando mi vida, y a las que llevo el mismo tiempo intentando poner remedio.
Dicen que la clave reside en un juicio acertado de la marcha adecuada para cada momento de la carrera diaria. Que hay que saber correr cuando las circunstancias apremian y saber soportar el temido estrés que en demasiadas ocasiones nos embarga. Pero lo más importante, hay que saber detenerse y disfrutar de un presente prolongado que en demasiados casos queda sepultado por las obligaciones del futuro más inmediato.
Pues ahí andamos, poniendo un poco de juicio, que ya va tocando, no?
Llegar tarde a citas porque me quedé embobada con un arco iris después de un intenso día de lluvia, aprender a decir que no asumiendo los “daños colaterales” (nunca pensé que yo usaría esa palabra!), aprovechar la manta de ganchillo de la abuela para esos momentos sofá, pasear sin rumbo…
Y si cariño, coger almendras! Cuando tu quieras nos retiramos a coger almendras!

Peter Pan

Me ha encantado esta frase:

Hay que endurecerse, sin perder la ternura.

Es posible?

Comença el curs

Ja hi ha cues a la Gran Via (i ara que estrenem semàfors i carrils), a les noticies de les 8 del matí ja dediquen 5 minuts a l’estat del trànsit (ja hem tornat a petar la C-58), ja torno a tenir feina, ja ens hem tacat les mans i buidat les butxaques preparant barrakes, ja he anat a l’Abacus a comprar l’Agenda 2009 – 2010 (no he passat aniversaris, així que demano disculpes amb antelació), els professors ja es queixen que han de tornar a la feina i que aviam que faràn aquest any amb la grip nova, ja tornem a estar pendents de la continuïtat laboral... és Setembre!

I com cada Setembre, bons propòsits: canviar algunes coses que fan molta rabieta a la gent, redecorar la meva vida (canvi d’habitació i potser nova estanteria), esperar aviam si fa efecte donar voltes al meteorit d’Urkiola (perquè no va tenir pas efecte tocar la campana de San Juan de Gastelugatxe), passar moltes estones amb el petit Pau (si em deixen!) i seguir

Bon Setembre a tothom i no entreu en depressió post-vacacional... jo ja tinc els bitllets per l’Octubre!

Yo si que no puedo más conmigo

Este fin de semana ha sido la gota que colmó el vaso, creo que ya no puedo mucho más...

Llega el tiempo de cambiar,
llega silencioso y por detrás,
y no pensabas que te iba a tocar.

Llega el tiempo de pensar
que el futuro es un buen lugar.
Y es que no siempre puede durar
la sensación de empezar.

Eso si, como siempre “la nena soleta”

Tal dia farà un any

I mai més ben dit. I el temps passa volant, i malgrat això sembla que sempre seguim al mateix lloc, o com a mínim que hi ha coses que no varien.
Mai he pogut decidir si m’agrada o em desagrada.
Els canvis són bons, és bo avançar, evolucionar, en teoria millorar... doncs després perquè m’agraden tant les coses tal com eren. Les cases antigues, les tradicions, els jocs de sempre, els menjars de sempre, etc.
I els llocs de sempre! M’agrada tornar a passejar per llocs que ja conec, en els que gairebé m’hi podria passejar amb els ulls tancats. No em cansaré mai de passejar per Barcelona, per Girona o perdre’m per la Costa Brava i l’Empordanet.
Tampoc no em cansaré mai de visitar Madrid o fins i tot Salamanca, on fa poc hi vaig tornar i em segueix atrapant... no sé si la ciutat en si o aquella sensació de “dejà vu” que desprenen alguns dels seus racons.
Si, tal dia farà un any i jo segueixo allà on era...
Això ja ho he dit,oi? ;)
Avui celebrem el primer aniverarsi...
Si celebrem el segon... serà que encara seguim al mateix lloc?

L'enveja no és sana

Aquest matí m’he llevat amb un mail del Xavi. No sé quantes vegades li haig de dir que no escrigui ni en Dilluns ni en Divendres que són els dies més durs.
Avui estic contenta, i aquest correu encara me’n posa més, però per altra banda m’ha deixat una sensació estranya... una mena de nus a l’estomac. I crec que és perquè sóc una mala persona ;)
Em fa molta enveja tot el que m’explica, em fa molta enveja llegir entre les línies del seu mail que realment va el que vol i és molt feliç, em fa molta enveja que estigui veient i vivint tot el que està vivint i veient. Haig d’estar contenta per ell. Estic contenta per ell. Però suposo que el fet que el trobi tant a faltar enterboleix una mica aquesta sensació de “contentament”.
Com sempre els seus correus em deixen feta un embolic. Últimament em passejo per un laberint de sentiments i opinions confuses del que no sé com sortir. Quan crec que trobo una sortida quelcom em fa recular i pensar que realment no vull sortir per aquí. Sovint penso que realment no hi ha sortida i que viure implica estar dins d’aquest laberint.
Xavi, realment has trobat una sortida o estan tan perdut com jo?
Avui m’hauria agradat llevar-me en un indret així, potser ho veuria tot més clar

Preparing the revolution

Last week I was in Welsh…there I met a guy and we were talking about preparing a revolution… because we thing we need it. He will start it in Österreich, and I’ll develop it in Spain… the problem is that we need a leader, but we don’t feet in this paper.

All historical leaders were small and snub mans, so now we need a tall and pretty women (and no, I’m not…). We need a change!

We were talking about young people because they are supposed to be the basis of the revolution, but I think they don’t need any change and no revolution. They like things like they are, and the reason is that things are like this and things can’t be change, so just adapt yourself to them (curious reaction in Darwin’s year… isn’t it??).

It so rare to think that things can we be changed? It’s weird to think that perhaps this change can be in our hand? (yes… we can?). Perhaps they are only dreams but…

I was thinking about this… and in some way I don’ trust in revolutions but I want to believe in a change, in another way to do and to act. And it should start in the education.

Just coming back from Welsh, I found in a lovely second hand market an old postcard with this sentence:

“Education is a wonderful thing

If you couldn’t sign your name you’d have to pay cash”

Funny is’nt it? Perhaps this is the most important thing for the next generations…

¿Continente o contenido? ¿Contenido o continente?

¿Qué es más importante? ¿El continente o el contenido?
Se supone que el contenido, pero el continente influye mucho...
¿Se puede cambiar un contenido sin cambiar su continente?
¿Es necesario e imprescindible cambiar un continente para que mejore su contenido?

En otras palabras, me he lo he planteado muchas veces, y lo he discutido tantas otras.
Muchos creen que sí, que para cambiar algo interno hay que cambiar lo externo también. No sé si es absolutamente necesario, pero no puedo negar que probablemente ayude. Un entorno distinto hace que no nos sea tan difícil ser distintos, o ser como se supone que realmente queremos ser.
¿En estos casos que ha cambiado? ¿El contenido o solo el continente? Se supone que ambas cosas, pero no siempre me queda claro que realmente sea así (¡y podría poner un claro ejemplo!). Creo que cuando el contenido vuelve a su viejo continente las aguas vuelven a su cauce. En algunas cosas habrá cambiado, pues cualquier nueva experiencia en nuestra vida nos cambia, por poco que sea, cada día somos un poco distintos al día anterior, no creéis?
¿Pero realmente habrá encontrado aquello que buscaba en la otra punta de mundo? ¿O lo podía haber buscado y encontrarlo mucho más cerca?

Jueves pasado unas buenas amigas me iniciaron en un mundillo extraño (y sin ir fumada, eh! Ja ja ja) de cómo tu mismo puedes ser capaz de cambiar tantas cosas, pues tu realidad eres tu mismo.

Un viaje... un libro...

Ayer, por recomendación de un amigo y gracias a mis amigas que hacen que mi nueva casa tenga una biblioteca particular, me animé a empezar el libro de Tokio Blues (tuve en las manos Un món sense fi, pero como es muy gordote… lo dejé pa otro dia, jeje).
Dentro, como punto de libro me encontré la tarjeta de embarque de un vuelo Barcelona – Roma (si es que mis compis de piso leen en cualquier lao!) y un punto de libro del círculo de lectores (ya se de donde sacan tanta colección!) con esta frase:
“Los libros son como los viajes, se empiezan con ilusión y acaban con melancolía”
Y que razón tiene!
Mira, la melancolía de los libros no la noto tanto, pues justo cerrar uno te entra la ilusión de empezar otro. No necesitas esperar, no necesitas ahorrar, solo necesitas tener una estantería o una biblioteca cerca, je je.
La de los viajes es más larga y intensa… tanto la ilusión de prepararlo y montar la logística, como la melancolía… que se alarga hasta que consigues ahorrar un poco y arañar algunos diitas de vacaciones más para montar otro!
Y a veces ni así, pues cada viaje es único e irrepetible, aunque vuelvas al mismo lugar, y con la misma gente nunca será la mismo… con lo que la melancolía siempre queda…
Y como yo soy una tonta romanticona, y para mi Septiembre suele ser sinónimo de melancolía… aprovecharé algunos posts para rememorar mis viajes más recientes… o no tanto!
Hoy empiezo por Mérida, aprovechando que hace poco que colgué las fotos para que no me las reclamarán más (era una forma que se acordaran de mi y me mandaran un mailecito de vez en cuando porque si no… esta gente…).
Fue cortito pero intenso, empezó accidentado pero acabó muy bien, y fue un buen reagrupamiento familiar, pues al final nos juntamos unos pocos! Eso si… a Extremadura yo no vuelvo en Agosto!!!
Y aquí van algunas fotillos conmemorativas… pa cuando la próxima??? En Gales o en Madrid???

Integració

L’altre dia em va preguntar un marroquí a Brussel·les... que entenia jo per integració.
Buf, bonita pregunta... me alegra que me hagas esa pregunta...
Els que estaven amb mi van callar i van esperar la meva resposta i jo no sabia cap a on tirar...
Que enteneu vosaltres per integració?
Segons el Diccionari d’Estudis Catalans (i coincideix amb la RAE per aquells més perepunyetes)
Una comunitat, incorporar en el seu si (una persona o una col·lectivitat)
La definició és molt fàcil, però la realitat...
Com t’incorpores així de fàcilment?
Primer de tot amb molt de respecte (aquí entraríem en un altre gran debat sobre si el respecte és cap a la persona o cap al que pensa la persona... però això ja són figues d’un altre paner...) i després...empassant-se molt l’orgull.
Jo crec que realment per integrar-te en algun lloc has de deixar enrere molts prejudicis i ser molt conscient que vius en una realitat diferent i que aquí, les coses són diferents.
Tot allò que en el racó de món on vas néixer vas dir que mai no faries canvia quan ets lluny, doncs aquí les coses es veuen diferents.
Això no vol dir deixar unes coses per prendre totes les que venen de nou, sinó mantenir aquelles que t’agraden i que et fan ser el que ets, agafant aquelles que t’agraden i et poden fer millor i fent coses, que...que voleu que us diguin...no són tan dolentes un cop les fas! Fins i tot poden ser divertides!

I tota la parrafada per introduir la foto! Ja ja

Si, os dije que si me dejaba hacerla la pondría, así que aquí la tenéis...pa que veáis que en el fondo integrar-se en un colectivo no és tan xungo…
Y tenia que decirlo… Podemos! Ja ja ja