dilluns, 19 d’abril del 2010

Sabatetes



Aquestes són les sabatetes que portava ahir el Pau pel seu bateig.
Les hi va regalar la seva padrina (osease jo :P), tot seguint una més de les tradicions catalanes. A partir d’ara el seu padrí li comprarà la mona i jo unes sabatetes.
Però com el Pau és un nen molt mogut (s’assembla a la seva tieta!!!) a mig bateig es va treure una de les sabatetes (ja n’ha perdut alguna pel carrer... Pau! Que la tieta no guanyarà per sabates!).

Què com ho sé?? Pq ho vaig veure en directe!

Jo Divendres havia de volar  cap a Barcelona, per passar el cap de setmana a casa i assistir al bateig del meu nebot, i des d’ahir fillol. Però com milers de persones a Europa, em vaig quedar atrapada a Frankfurt per el núvol de cendra d’un volcà anomenat Eyjafjalla (em plantejaré posar-li aquest nom a un dels meus nens :P)
En un principi encara teníem esperances… em vaig canviar el bitllet per Dissabte i Dissabte me’l vaig canviar per Diumenge… però realment ja no hi havia res a fer. Ryanair va cancel·lar tots els vols pel cap de setmana i ara que ja tornem a ser Dilluns sabem que els aeroports d’Alemanya continuen tancats, de moment fins a les 20.00 d’aquest vespre... però ja es veurà...

Així que finalment he passat un magnífic cap de setmana al sol de Frankfurt, prenent Estrellas de Galicia, muntant barbacoes al balcó, sopars amb vi, embotits espanyols i “flan de huevo casero”, prenent birres en el mític bar de Jazz del que al final em faré “fans”, passejant per un dels centenars magnífics parcs d’aquesta ciutat i descobrint bars on tenen “cañas a euro y medio!!!”
Quan llegeixes i escoltes històries de gent que porta 4 dies atrapada en un aeroport, penses que en el fons el teu cas és tan sols un “daño colateral”. Ahir vaig conèixer una noia que va passar el seu 25é aniversari a Frankfurt mentre la seva família i amics el celebraven en un restaurant de Lyon, on havien organitzat una festa, un noi iranià que feia un vol Estocolm-Varsovia amb escala a Frankfurt i aquí s’ha quedat 5 dies atrapat, i avui he conegut el cas d’una noia atrapada a Bangkok perquè no pot tornar a Frankfurt.

A més, finalment la cosa no va anar tan malament!
Ahir a les 18.00 em van poder retransmetre en directe un dels grans esdeveniments de l’any. A les 18.00 sonava el meu Skype i vaig poder seguir tot el bateig “en vivo y en directo”. Brutaaaaal! Divertidíssim estar dins d’un ordenador i escoltar com el capellà li dóna la contrasenya del wifi de l’església a la Ju per a que es pugui connectar i la fa seure en una cadira, a primerisima fila per a que jo no em perdi ni un detall.  Veure com el Pau no fa ni punyetero cas al bateig pq està tota l’estona mirant-me (crec que li encanta tenir una tieta virtual, o potser el que realment li agrada és el PC i les seves tecles). Escoltar com el capellà comença el bateig dient “estic molt content perquè avui celebrem el primer bateig telemàtic en aquesta església” i veure com tota la gent es gira a mirar un meravellós portàtil  en el que poden veure la cara d’una piltrafilla emocionada amb la roba d’estar per casa i els cascos a la “Madona”... quina fila!
I estar realment present en el moment del bateig, doncs van fer pujar a la Judit a l’altar quan li van tirar l’aigua pel cap al Pau i ho vaig poder veure súper bé!
I també vaig viure el moment dels petons, abrasades i felicitacions doncs tota la família i els  amics van anar passant per davant del PC a saludar-me :P
Tinc moltes ganes de veure les fotos del Joaquin!! Us han fet mai una foto en un PC??? Espero haver sortit “afavorida”, ja ja ja

És una llàstima, si, però són coses que (em) passen, i no hi podem fer res. Així que ens ho vam prendre amb humor i filosofia i ho vam solucionar de la millor manera que vam saber.
Agrair des d’aquí a ma germana i al meu cunyat la logística que van organitzar per a que hi pugues ser, a la Judith la vergonya que va passar per culpa meva i a tots els assistents al bateig els petons, abrasades i ànims que em van donar.
Us prenc a tots la paraula i espero poder fer una “re-celebració” ben aviat.

I Pau... prepara’t que quan la tieta pugui volar et tindrà segrestat tot el cap de setmana!

dissabte, 17 d’abril del 2010

Viajar

Este comentario de Buenafuente apareció en el Periódico hace más de un mes.
Aún rondaba por casa y ahora me he decidido a leerlo :P
"Si la gente viajara más, sería más lista. Sabría más cosas, podría comparar, completar y descartar. Si la gente viajara más (y me incluyo), los localismos tendrían el significado que deben tener y no más. Los nacionalismos se difuminarían como las nubes vistas desde la ventanilla de un avión. Si la gente viajara más, valoraría lo que tiene, se dejaría de chorradas y se maravillaría ante la riqueza de acentos y pensamientos que habitan el planeta. Al último que me pegó un rollo sobre Catalunya sin habérselo pedido le pregunté: ¿Has viajado alguna vez?
Por suerte intento viajar cada vez más y la gente que conozco también

dijous, 15 d’abril del 2010

Porque todos tenemos una amiga "E"


Hace un mes más o menos, me pasaron el link de este blog, con un post que ese día me iba como anillo al dedo (los “sin ilusión”)
Le eché un ojo al blog y la verdad es que me gusta mucho, comparto mogollón de cosas y no puedo evitar esbozar una sonrisa de complicidad cuando leo conversaciones, impresiones, sensaciones o cosas que le enervan (creo que casi tantas como a mi!!!)
Ayer, por seguir curioseando, leí el post de su “amiga E”. No podía parar de reírme.
Le mandé el enlace a mi amiga “J”, sin decir más… tampoco hizo falta.

Al rato me respondió al e-mail, destacando aquellas cosas en las que nos sentimos totalmente identificadas!
E. se agobia por todo, exactamente igual que yo, lo que pasa es que yo he aprendido a disimular y que parezca que todo me la pela y lo tengo todo controlado. Estoy tratando de enseñarle este superpoder..pero no se deja mucho. El sufrimiento y la autoflagelación le van bastante. A veces me saca de quicio y me pongo muy en modo “espabila coño”. En esos momentos solemos tener nuestros mayores desencuentros, ella quiere mimos y manita por la espalda y yo voy y le arreo un par de collejas. No sé hacerlo de otra manera.
Dios, cuantas peleas, cuantas collejas y cuantos espabila joder! (suerte que veo que realmente sirven de algo :P). Siempre he dicho que soy una mala persona, nunca aprenderé a ser hombro sobre el que llorar… mi reacción es siempre el “espabila coño”. Aunque envidio a Moli… yo realmente no he aprendido a disimular que todo me la pela… alomejor necesito un poco más de tiempo :P

No sabe cocinar. No es que no sepa, es que le da pánico. La olla exprés es un invento diabólico. “.¿Y si explota?”. El horno es una bomba de relojería que actúa por iniciativa propia y por supuesto también le da miedo. Creo que incluso la freidora le da pavor. Es desesperante intentar explicarle una receta: ¿cuánta cebolla? ¿Cuánto aceite? ¿Qué es pochar? ¿La cebolla se pone transparente? ¿Cuándo? Hay días que me dan ganas de hacer un tuper y llevárselo.
Su respuesta a eso ha sido que quiere un tuper de croquetas, una tortilla de patatas (aún no ha aprendido…) y que no quiere utilizar la fondue que le dejé en herencia pues en su último intento casi incendia su casa.

Es muy emocional, mucho más que yo. Bueno, eso no es mucho, porque yo tiendo al glacialismo, por lo menos de puertas afuera, pero ella es todo un torrente de emociones.(a pesar que alguno no se lo acaba de creer, por mucho que he insistido, sí, soy fría y calculadora)
Es dulce y cariñosa. Yo no. (estoy aprendiendo a dar más abrazos)
Es muy princesa. Yo no. (esto es lo más!!! Menudo cachondeo cuando hay que ir a comprar ropa, cuando nos vestimos y nos miramos la una a la otra pensando… ande vas así??? O cuando vamos de viaje o salimos de cañas y me mira pensando… a que antro me has traído??)
Es superorganizada. Yo también. (en esto me gana… me encanta como tiene su pisito… ja ja ja)
Nos saca de quicio la misma gente. Nos miramos a través de una mesa de 14 personas y sabemos exactamente que acuchillariamos a ese tio con los palillos del sushi.  (si, recuerdo una de nuestras últimas cenas en grupo… aunque ese dia falló la comunicación, ja ja.)

Y encima mi amiga “J” suele estar disponible al otro lado del ordenador cuando tengo que contarle cosas que (me) pasan o me enervan.

No tenemos nada en común…